Groenlàndia i la regulació del clima mundial: què passa amb el desgel i què hi ha en risc

Groenlàndia és al centre del focus mediàtic internacional. El debat sobre el futur d’aquesta regió remota del planeta està circulant entre declaracions polítiques, interessos econòmics, moviments estratègics i militars. Què ens diu la ciència sobre un territori clau per al clima global? Tres veus expertes del CREAF que treballen en aquesta zona expliquen l’impacte del desgel, l’escalfament accelerat que pateix la regió respecte a altres parts del món i la seva preocupació amb el fet que el govern dels Estats Units vulgui tenir Groenlàndia.  
Per una banda, Mariana García Criado, investigadora Marie Skłodowska-Curie al CREAF, va fer una expedició a l’oest de Groenlàndia fa dos anys per estudiar la riquesa i la composició de les espècies de plantes briòfits i líquens, aquest estudi va estar precursor del projecte BIPOLAR.

Per altra banda, l’investigador Sergi Pla, que fa més de 30 anys que viatja per tota Groenlàndia, estudia com el canvi global afecta l’Àrtic i com aquests canvis també afecten, de retruc el clima global, a partir de registres de sediments d’estanys. Els quals són un autèntic arxiu natural del clima i dels canvis ambientals dels darrers 8.000 anys. Ha recorregut llocs com Zackenberg la NE de Groenlàndia, on hi ha una de les estacions científiques més importants de l’Àrtic. També ha fet expedicions als fiords de Kangerlussuaq, a Ilulissat (est de Groenlàndia) on trobem la glacera que aporta més glaç a l’oceà del món (Jakobshavn Isbræ is Sermeq Kujalleq mou uns 17 km de glaç a l’any aportant uns 35 km3 anuals), i a la península de Nuussuaq (al Nord de Ilulisat). Properament, a l’abril, hi tornarà per fer una nova expedició a Qaanaaq, una península situada al nord oest de Groenlàndia. 

Per últim, la investigadora Sara Marañón fa recerca de l’impacte de l’escalfament al sòl àrtic a Islàndia a través del projecte SOCRATES. Entre altres coses, estudia l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que fins ara estaven emmagatzemats al sòl des de fa milers d’anys. Els resultats de la investigació són una finestra al futur del que pot passar al sòl Àrtic d’altres regions del món com ara Groenlàndia. 

L’Àrtic és una de les regions més sensibles al canvi global i pateix de manera especialment intensa els efectes del canvi climàtic. Això és degut a un fenomen conegut com a amplificació àrtica, que fa que l’escalfament sigui molt més ràpid que a la resta del planeta. Actualment, es parla d’un increment de fins a 6 °C respecte a l’era preindustrial, una xifra molt superior a la  que s’observa al Mediterrani, que ja ha superat aproximadament 4°C d’augment, per sobre de la mitjana global.

Aquest escalfament accelerat té conseqüències greus i múltiples. D’una banda, pot portar la regió àrtica a llindars crítics, a partir dels quals s’activen processos de retroalimentació difícils d’aturar. Un d’ells és l’albedo: a mesura que hi ha menys superfície del gel marí i de neu, la radiació solar no es reflecteix i queda absorbida per l'oceà i la superfície terrestre. 

Amb tot això, el desgel és cada vegada més visible. Una de les sensacions més colpidores”, explica Sergi Pla, “va ser durant una expedició amb el geògraf Marc Oliva (UB) i geòleg Santiago Giralt (GEO3BCN-CSIC) a la península de Qingaussarsuaq, al Nord d’Illuisat, on es van datar la retirada de les glaceres. La magnitud de la dinàmica glacial en els darrers mil·lennis ens feia sentir com en som d'insignificants. 

Però el que passa a l’Àrtic, no es queda allà, sinó que ressona a altres parts del món. De fet, el clima de tot l’hemisferi nord depèn, en gran mesura, del que passa a l’Àrtic, i qualsevol alteració pot tenir efectes. “Podem dir que Groenlàndia i l'oceà Àrtic és una regió especialment clau per al planeta, ja que la seva enorme massa de gel i la seva dinàmica actua com un regulador del clima global”, alerta Pla.  

D'una banda, els canvis en els patrons d'innivació a l’Àrtic, el desgel accelerat i l’escalfament global alteren els corrents de circulació atmosfèrica i oceànica. Aquest fenomen afecta directament el corrent en jet (jet stream), una massa d'aire que circula a gran velocitat a l'alta atmosfera.

Segons explica Pla, “quan aquest corrent s’altera, les masses d’aire fred o càlid es desplacen de manera anòmala". El corrent atmosfèric presenta aleshores ondulacions profundes: es dirigeix cap a latituds més meridionals (portant aire fred cap al sud) o cap a zones més altes (desplaçant aire càlid cap al nord). Aquestes oscil·lacions originen a tot l’hemisferi nord, i concretament a Europa, episodis meteorològics extrems o poc freqüents, com ara onades de fred, de calor, sequeres o pluges persistents. A més, aquests corrents es desplacen d’est a oest, fet que provoca que "els fenòmens que ocorren en una regió puguin tenir efectes totalment oposats en una altra”

Aquest hivern 2025-2026, la relació entre la pressió àrtica i el temps a Europa es defineix per una fase negativa o altament "alterada" de l'Oscil·lació Àrtica (AO) on, en lloc d'un vòrtex polar fort que atrapi l'aire gèlid al pol nord, l'acumulació d'altes pressions sobre l'Àrtic actua com un "bloqueig de Groenlàndia" que força l'aire polar a desbordar-se cap al sud (ondulació del "jet stream". Segons l'investigador Pla, la clau d'aquest any és la ubicació precisa d'aquest centre d'altes pressions: l'anticicló s'ha situat estratègicament a l'est de Groenlàndia i sobre Escandinàvia, funcionant com una "presa meteorològica" que desvia el flux habitual de l'Atlàntic i obliga el corrent en jet a ondular-se en bucles profunds. Aquesta configuració facilita l'arribada d'aire fred directament al cor d'Europa i contrasta amb els hiverns suaus dels darrers anys, quan l'anticicló se situava a l'altre costat de l'Àrtic, actuant com un escut que protegia el continent de les masses d'aire polars. 

Una altra conseqüència important del desgel és la possible alteració del cicle del carboni, amb impactes potencials sobre el sistema climàtic global. “A l’Àrtic observem que el desgel allibera carboni atmosfèric antic que feia segles que estava emmagatzemat al sòl”, explica Sara Marañón. És a dir, passarà a ser de magatzem de carboni a emissor.

En aquest sentit, Mariana García Criado també estudia com l’impacte del desglaç del permafrost pot transformar els ecosistemes de tundra cap a una altra mena d'hàbitats. Per exemple, s’ha observat el creixement d'arbustos a causa de l'alliberament de nutrients en el sòl i el permafrost.

Si els Estats Units arribessin a apropiar-se de Groenlàndia és evident que hi hauria canvis importants. Per una banda, la recerca científica a la regió podria veure’s seriosament afectada. Segons l’investigador Sergi Pla, “podrien aparèixer canvis legals sobre l’accés a les zones, permisos per mostrejar i altres possibles complicacions a les fronteres que podrien limitar els estudis sobre canvi climàtic”. De fet, els Estats Units està deixant de finançar molts estudis científics vinculats al canvi climàtic, fins i tot han prohibit que algunes veus científiques participen en l’IPBES, la Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes. “Si ens fixem en l’Antàrtida, allà ja hi han retirat molts vaixells científics, per tant, no seria estrany veure la mateixa tendència a l’Àrtic d’aquí un temps”, adverteix Alícia Pérez-Porro, cap d'Interacció política i relacions institucionals del CREAF. 

D’altra banda, en una regió tan remota com és l’Àrtic, la col·laboració internacional és clau per seguir fent els estudis científics i tenir accés a les infraestructures científiques establertes. Pla concreta que “actualment hi ha científics dels Estats Units participant en molts projectes, i cal tenir en compte que no tota la societat nord-americana pensa de la mateixa manera, però un moviment geopolític com aquest podria comprometre algunes relacions entre institucions.” 

Les alertes sobre possibles moviments geopolítics també posen el focus en les conseqüències per a les comunitats indígenes, ja que molts projectes científics depenen directament de la participació de la població local. “Comprar la gent pot ser molt perillós”, adverteix Pla. Aquest tipus d’estratègies polítiques poden generar desconfiança, divisions internes i rebuig a algunes activitats, just en un moment en què la recerca científica treballa per implicar cada vegada més les comunitats locals, per exemple en la recollida de mostres o en l’ús de drons. “Al Canadà, per exemple, si no hi ha aquesta implicació en un projecte, ni tan sols s’aprova”, afegeix. 

Groenlàndia té uns 56.000 habitants, repartits en nuclis dispersos i conformats per cases prefabricades de fusta. La vida quotidiana dels inuit, el poble indígena, està molt marcada per l’aïllament geogràfic i el clima extrem. “Gran part de la cultura indígena ha estat històricament marginada”, explica la investigadora Mariana García Criado, que remarca que “aquestes poblacions són l’autèntic cor de Groenlàndia i qui coneix millor els seus paisatges, els seus ritmes i la seva història”.

En definitiva, qualsevol impacte derivat d’una possible colonització o pressió externa sobre la seva gent, els recursos naturals o els paisatges, tindria conseqüències enormes, no només per a Groenlàndia, sinó també a escala global. Des de la comunitat científica, es defensa que aquest territori ha de ser respectat i protegit tal com és. 

La Comissió Europea ha obert una consulta dirigida a la comunitat científica de tota Europa per contribuir a reformular l’actual política europea de l’Àrtic, en el context del nou escenari geopolític internacional. Entre els àmbits clau de la consulta, hi ha els impactes ambientals i els efectes del canvi climàtic a la regió àrtica. “És en aquest àmbit on des del CREAF aportarem la nostra experiència i visió científica sobre el futur d’aquesta regió clau del planeta”, diu Alicia Pérez-Porro. La contribució s’està treballant i s’entregarà a la Comissió durant el mes de març.