Què són i com s’organitzen les tres Convencions de les Parts (COPs)

Entendre les COPs del clima, la biodiversitat i la desertificació, o el que és el mateix, les tres Convencions de les Parts sobre temes ambientals que es van proposar a la Cimera de la Terra de 1992 a Río de Janeiro, no és una tasca fàcil.  

Totes tres tenen coses en comú, com per exemple que s'emmarquen en processos internacionals de les Nacions Unides, però no són la mateixa conferència ni depenen exactament del mateix conveni.  

Les tres COPs son esdeveniments on es reuneixen països que han decidit formar part d'un conveni internacional vinculant per negociar com resoldre una problemàtica ambiental concreta que afecta de manera global. Cada conveni i cada cimera o COP estan relacionats i durant els dies que dura la cimera es revisa l'aplicació del conveni, se’n negocien els acords entre totes les parts i es prenen decisions de com seguir en el futur. La COP del clima, per exemple, es regeix pel conveni vinculant de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC o UNCCC per les seves sigles en anglès), adoptada el 1992, i compta amb el suport de la seva secretaria, amb seu a Bonn. L’instrument polític marc que regeix aquesta convenció és l’Acord de París, que es va adoptar al 2015 a París durant la COP21. La COP de biodiversitat, depèn del Conveni sobre la Diversitat Biològica (CDB), també adoptat el 1992, i està assistida per la seva secretaria, amb seu a Montreal. L’acord marc per conservar la natura es recull al Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Montreal el 2022. Finalment, la COP de desertificació es regeix per la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD o UNCCD per les seves sigles en anglès), adoptada el 1994, i compta amb una secretaria amb seu a Bonn. Aquest conveni té un Marc Estratègic 2018-2030 on el principal pla és la Neutralització de la Degradació de les Terres. Tots tres convenis tenen més de 190 països vinculats. 

La més coneguda és probablement la COP del Clima, que se celebra cada any i reuneix governs d'arreu del món per negociar mesures per reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle, acordar finançament per afrontar les pèrdues i els danys provocats pel canvi climàtic i impulsar mesures d'adaptació als impactes que ja són inevitables.  

Les altres dues grans COP ambientals, la de biodiversitat i la de desertificació, se celebren  cada dos anys. La primera busca frenar la pèrdua d'espècies i d'hàbitats, restaurar els ecosistemes degradats i garantir un ús sostenible dels recursos naturals, així com un repartiment just dels beneficis que se n'obtenen. La segona se centra a combatre la degradació de les terres, la desertificació i les sequeres, promovent-ne la restauració i una gestió sostenible que contribueixi a protegir els recursos hídrics, la producció d'aliments i els mitjans de vida de les poblacions afectades.

L’estructura de les tres COPs és semblant, i el més important per un centre de recerca com el CREAF, totes tres tenen un panell científic que hi aporta dades i produeix avaluacions que serveixen perquè les propostes a negociar estiguin basades en la ciència. Aquests panells científics són únics per cada cas i estan oberts a persones científiques de tot el món que poden entrar-hi i aportar la seva expertesa. En el cas de la COP del clima hi ha l'IPCC (Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic), que avalua la recerca científica sobre l'escalfament global, els seus impactes i les possibles respostes. Al CREAF tenim en Jofre Carnicer que en forma part. A la COP de biodiversitat, aquesta funció científica la desenvolupa principalment l'IPBES (Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics), que avalua l'estat de la biodiversitat i les causes de la seva pèrdua. Al CREAF tant en Jordi Bosch com en Lluís Brotons hi han participat en diferents moments, tot i que ara és en Lluís Brotons qui hi té un paper més destacat. Finalment, a la COP de desertificació, hi ha l'SPI (la Interfície Ciència-Política per les seves sigles en anglès) que treballa per connectar el coneixement científic amb les polítiques de lluita contra la degradació de les terres i les sequeres.

Aquests tres panells científics, però, no treballen sols, cada COP també té un panell més pràctic que s’encarrega de la part tècnica i d'assessorament als convenis. Aquests òrgans ajuden a convertir el coneixement en recomanacions per als governs, que són els responsables de negociar i aprovar els acords. A la COP del clima rep el nom de SBSTA (Subsidiary Body for Scientific and Technological Advice), i assessora en qüestions científiques i tecnològiques; a la COP de biodiversitat, és un nom similar, l'SBSTTA (Subsidiary Body on Scientific, Technical and Technological Advice) que examina qüestions científiques, tècniques i tecnològiques relacionades amb la conservació i l'ús sostenible de la biodiversitat; i a la COP de desertificació, és el CST (Comitè de Ciència i Tecnologia), que assessora sobre els aspectes científics i tecnològics de la lluita contra la degradació de les terres.

A més, tant la COP del clima com la de biodiversitat disposen d'un altre òrgan subsidiari, anomenat SBI (Subsidiary Body for Implementation), que se centra en l'aplicació dels acords. La seva feina és revisar com avancen els compromisos adquirits pels països, identificar les dificultats per complir-los i formular recomanacions per millorar-ne la implementació. És a dir, mentre els òrgans científics i tècnics ajuden a determinar què cal fer i sobre quina base científica, l'SBI posa el focus en com es porta a la pràctica allò que s'ha acordat. 

A banda dels governs i de totes aquestes figures, cada COP compta també amb entitats observadores, la figura que ha adoptat el CREAF per poder assistir a aquestes convencions. Les entitats observadores són organitzacions que participen en les COP sense tenir poder de decisió formal ni dret de vot com els estats. Poden ser ONG ambientals, comunitats indígenes, universitats, centres de recerca, empreses, sindicats o organitzacions juvenils, entre d'altres. La seva funció és aportar coneixement i experiència, fer arribar demandes als governs, seguir les negociacions i influir en els acords mitjançant informes, actes paral·lels i tasques d'incidència política. La seva participació permet incorporar diferents perspectives als debats i fer seguiment dels compromisos adoptats pels governs.

Sovint els mitjans titllen les COP d’espais que no aconsegueixen arribar a acords, de convencions poc útils o de ser tot una posada en escena. Tot i això, les COP han estat molt útils al llarg de la història per posar a l’agenda política i mediàtica el temes ambientals arreu del món, també han permès establir compromisos internacionals que difícilment s'haurien assolit amb iniciatives aïllades de cada país. Un exemple és l'Acord de París, que ha consolidat un marc global perquè els estats presentin i actualitzin els seus compromisos climàtics. Aquest esforç ha tingut resultats: segons un estudi de Climate Analytics publicat el 2025, abans de l'Acord de París les projeccions apuntaven a un escalfament global d'uns 3,6 °C a finals de segle, mentre que les polítiques actuals situen aquesta previsió al voltant dels 2,7 °C. És una reducció de gairebé un grau, tot i que encara estem lluny de l'objectiu de limitar l'escalfament a 1,5 °C.

Un altre exemple és el Marc Mundial de Biodiversitat de Kunming-Montreal, que ha fixat fites concretes per al 2030, com conservar el 30% de la terra i el mar i restaurar el 30% dels ecosistemes degradats. D’aquest acord, per exemple, n’ha sortit la nova Llei de Restauració de la Natura Europea, amb un compromís històric per restaurar ecosistemes arreu d’Europa. Aquests acords també serveixen de referència per elaborar polítiques nacionals, orientar inversions i avaluar si els governs avancen en la direcció acordada.

Tanmateix, els resultats són desiguals i sovint insuficients respecte als objectius establerts. En el cas del clima, els compromisos actuals continuen sense garantir que es limiti l'escalfament global a 1,5 °C; en biodiversitat, la pèrdua d'espècies i la degradació dels ecosistemes continuen sent problemes greus. Per això, una de les funcions més importants de les COP és mantenir un procés de revisió i pressió internacional que permeti identificar mancances i reclamar més actuació. El seu valor no es mesura només pels acords que aproven, sinó també per la capacitat de convertir-los en polítiques efectives i resultats mesurables.