Una faula sobre el cicle del carboni és el fruit de la interacció entre ciència i art al CREAF

Artistes i científics van presentar els fruits de la seva col·laboració a la sala Hangar a través d'una conferència performativa titulada “ Fins que el principi em torni al final ”. A l'obra, 6 escenes que es repetien cada 10 minuts representaven de manera simultània diverses imatges i metàfores al voltant del cicle de carboni. El conjunt donava vida a un ecosistema visualment molt potent que reflectia com el carboni circula, s'acumula i s'allibera una vegada i una altra en diferents escales de temps.

Segurament recordis alguna de les faules que et van explicar a la teva infància, històries entranyables on protagonistes inesperats, com una tortuga, una llebre, el vent o el mar, descobreixen alguna cosa sobre si mateixos i ho condensen en un petit ensenyança. I si escrivíssim una faula on el protagonista fos el carboni? Aquest ha estat el camí que han transitat els investigadors del CREAF Estefania Muñoz i Filipe Andrade juntament amb els artistes Ximo Berenguer, Ana Moure i Carlos Pastor, del col·lectiu La cuarta piel , acompanyats per Paula Bruna com a curadora de la primera residència de recerca artística Jaume Terradas . Aquesta residència és una iniciativa que sorgeix des d'ECOTONS, el grup d'art i ciència del CREAF que cerca obrir espais on les dues disciplines dialoguin per enriquir-se mútuament.

L'espectador podia caminar per l'espai entre cadascuna d'aquestes escenes i fer-los atenció una a una al seu ritme. El fil conductor era un conte que quatre persones llegien en veu alta il·luminades per una llum tènue. A la dreta, tres operàries simulaven prendre mostres de l'aire i del terra. Al fons, una parella feia un petó apassionat. En una altra cantonada, un vídeo amb bucle era una finestra al bosc de Collserola vist a través d'ulleres de visió nocturna. Al centre de la sala ens trobem dues escultures. D'una banda, la destral representava la violència amb què l'ésser humà altera el cicle del carboni. De l'altra, la d'un dron que suggeria una paradoxa: la tecnologia que fem servir per observar la natura fa que el carboni s'observi a si mateix. Totes dues eren alhora armes i joies, en referència a la dualitat de les nostres capacitats creatives.

Tot plegat, envoltat per la música acusmàtica de la compositora francesa Èliana Radigue, construïa una experiència que presentava el cicle del carboni, més enllà de l'explicació científica, com un relat cultural travessat per la mirada social, literària, política, mitològica i econòmica.

Tot i que la performance només es va representar durant una tarda, és possible reviure-la gràcies a un vídeo gravat pel fotògraf i realitzador Tristán Pérez-Martín. Es pot veure un vídeo resum o també la performance completa .

Estefania Muñoz investiga les escales temporals del cicle de carboni als ecosistemes terrestres recollint mostres d'aire en grans butllofes de vidre que després transforma en grafit al laboratori. Filipe Andrade, en canvi, estudia el balanç de carboni als ecosistemes mitjançant mostres de branques, troncs, fulles i terres. Els artistes expliquen que quan van arribar al CREAF no sabien res sobre el cicle del carboni i el descriuen com “la farga de Vulcà”, un lloc on es construeixen alhora objectes i relats.

Les mirades de tots dos es van anar entrellaçant al llarg del procés. En una de les trobades van fer un taller d'escriptura creativa amb la tècnica del cadàver exquisit, que va permetre expandir el coneixement inicial de cada participant a través del text i el dibuix. També van visitar diverses vegades l' estació biològica de Can Balasc en ple bosc de Collserola. Allí van compartir jornades de treball de camp i passejades pel bosc que van servir per descobrir en què es fixen (i en què no) els ulls d'un artista i els d'un científic o científica.

La conclusió que han obtingut és que l'art i la ciència comparteixen un objectiu ben clar, conèixer el món, i que també hi ha moltes similituds entre com treballa un laboratori científic i un d'artístic.

Hi ha hagut un intercanvi complet de terminologies i conceptes i, de la mateixa manera que els artistes han entès què és el cicle del carboni, els científics han entès millor què és i què busca realment una performance. L'èxit de la residència ha estat precisament aquesta sincronització, trobar un llenguatge comú entre la ciència i l'art que semblaven molt llunyans, però que després no ho estaven tant.

Aquesta fèrtil interacció ha deixat molt bon gust de boca a les dues parts i fora del marc de la residència el projecte cobrarà vida pròpia. Tant els artistes com els científics han mostrat el seu interès per continuar col·laborant i ja tenen a la vista algunes conferències i trobades on presentar la feina. També estan explorant la possibilitat de buscar noves fonts de finançament per fer el salt de l'escenari a la pantalla i convertir la performance en un llargmetratge.

De moment, els resultats d'aquesta primera residència quedaran recollits en un quadernet que resumeixi el procés col·laboratiu i allò que aquest ha generat. Al seu torn, al CREAF, el grup ECOTONS i Paula Bruna ja han començat el procés d'exploració de la segona edició de la residència Jaume Terradas , primer amb una prospecció interna per identificar grups de recerca del CREAF interessats a participar-hi, per després trobar artistes el treball dels quals encaixi amb les temàtiques i pràctiques d'aquests equips. I així, el cicle torna a començar.

El CREAF ha tingut el plaer de treballar amb els artistes Ximo Berenguer , Ana Moure i Carlos Pastor, del col·lectiu artístic La cuarta piel . Per ells, el procés ha obert noves formes de recerca compartida entre l'art i la ciència i remarquen les profundes afinitats que han descobert entre les dues disciplines. Destaquen també l'enllaç humà que ha generat la residència i posen la mirada al futur.

T'ho expliquen ells mateixos:

"A més d'aprendre nocions fonamentals sobre el cicle del carboni i posar a prova noves formes de recerca artística compartida, la residència ens ha permès experimentar de debò què significa pensar juntes des de disciplines diferents. Hem après no només continguts, sinó també maneres de mirar: com una investigació científica pot obrir-se a llenguatges escènics, poètics i especulatius sense perdre rigor, i com sensibles. Sobretot, hem confirmat la importància dels relats i de les metàfores per explicar el món.

"Ens portem moltíssim de l'enllaç humà que s'ha generat durant la residència: la generositat de l'equip del CREAF, la possibilitat de dialogar des de llocs diferents i la sensació d'haver construït un espai real de confiança entre art i investigació. També ens portem una transformació en la mirada. agent que travessa cossos, materials, atmosferes, tecnologies i paisatges.

“Potser una de les coses que més ens ha sorprès ha estat descobrir certes afinitats profundes entre la ciència i l'art. Sovint es presenten com a camps separats, però en el procés hem vist que tots dos construeixen dispositius per observar, formular hipòtesis, assajar possibilitats i produir sentit. escènica, també s'aixequen mons provisionals on posar en joc relacions, tensions i preguntes.

"Ens agradaria subratllar que aquesta investigació no se sent tancada, sinó més aviat com l'inici d'un recorregut llarg. La residència ha deixat un pòsit de continuïtat, la intuïció que aquí hi ha una línia de treball fèrtil que encara es pot continuar desplegant. Ens ve de gust continuar col·laborant, aprofundint en aquest encreuament entre art, ecologia i narració, i seguir construït a públics diversos. També creiem que una de les potències del projecte és precisament aquí: en què no s'esgota en una presentació puntual, sinó que obre un camp de recerca i de mediació cultural que pot continuar creixent i trobant noves formes d'existència. expandible."