Es pot dir que el diàleg entre ciència i art que impulsa el CREAF amb la iniciativa Ecotons compta amb una mirada privilegiada des de l’edició de 2025, quan la Paula Bruna n’assumeix la tasca de comissària. I és així perquè, al marge d’etiquetes, Paula Bruna és tant una artista titulada en Ciències ambientals que fa 20 anys es consagra a la recerca, com una científica que deixa de banda primer la carrera investigadora i després la gestió territorial per formar-se en Belles Arts i especialitzar-se en concebre instal·lacions artístiques. I aquest darrer és el seu rol actual. “Em vaig encaminar cap a una carrera científica perquè m’atrau conèixer, estudiar, fer-me preguntes”, explica. “En aquell moment va ser una sort treballar amb el grup de l’investigador del CREAF Josep Peñuelas”. Aquest record es remunta a força anys enrere i, de la mateixa manera que admet haver gaudit i après moltíssim, alhora confessa que va experimentar alguna desil·lusió a la que avui pot posar paraules. “Algunes parts de la recerca les trobava acotades i em limitaven”, analitza des de la distància, tot reconeixent que “segurament era massa jove”.
La creativitat, la capacitat de canviar de ruta segons els resultats i el rigor són algunes connexions entre disciplines aparentment allunyades: la científica, fonamentada en evidències i l’artística, establerta sobre la subjectivitat. “Hi ha moltes maneres d’entendre la confluència entre ciència i art”, apunta Paula Bruna. “Jo hi arribo a partir de la pregunta que tant l’una com l’altra es formulen sobre com és el món i com el podem entendre. Ciència i art tenen molt en comú: una pregunta i una hipòtesi inicials, una recerca des de la pràctica mitjançant la qual busquem respostes, si bé sovint es generen més preguntes...”. En aquest punt de trobada, l’edició actual d’Ecotons que Bruna comissaria es proposa “afavorir un vincle acotat i precís d’una proposta artística amb un projecte de recerca del CREAF”. La voluntat subjacent té una base científica, tal com la planteja: “seguir impulsant preguntes per remoure l’emoció”.
Remoure l’emoció
L’emoció és justament el senyal, el gran indici tal com Bruna hi fa referència. I potser sigui també un símptoma de la nostra manca d’acció com a societat davant del canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, que aquesta científica-artista vincula amb l’art. “Sento una gran decepció com a ambientòloga pel fet que empitjorin tants indicadors ambientals que requereixen la nostra intervenció, com ara la pèrdua d’espècies i les emissions de CO2. Aquí és on l’art té un significat i una utilitat, més enllà de donar a conèixer. Fa temps que em demano què estem deixant de banda i ara sé que és l’emoció. Disposem de moltes dades, cada cop més afinades i precises, però ens falta l’emoció per canviar la manera com veiem el món. I això és molt evident des de la política”. Bruna insisteix també en apuntar que “ens creiem la ficció que som una espècie superior i no ho qüestionem”.
Com a ambientòloga és decebedor que empitjorin tants indicadors ambientals que requereixen la nostra intervenció, com ara la pèrdua d'espècies i les emissions de CO2. Aquí és on l'art té un significat i una utilitat. Disposem de moltes dades, cada cop més precises, però ens falta l'emoció per canviar la manera com veiem el món. I això és molt evident des de la política.
La seva contribució per canviar aquest paradigma és seguir impulsant preguntes mitjançant la ciència, la ficció i la pràctica artística: “m’ajuda a entrar en punts de vista no humans. I com ho puc fer? Mitjançant l’art i la ficció: una base científica m’ajuda a entendre qui son i com perceben els altres éssers, la ficció em permet transgredir límits humans i entendre com és viure com una aranya o una planta i la pràctica artística em permet convertir aquesta ficció en una vivència per un temps determinat. Per a mi té un potencial transformador valuós”.
L’objectiu últim de la seva mirada a la residència artística al CREAF Ecotons, però, és repensar-nos: “arribar al personal investigador, veig una porta oberta per oferir una via d’escapament cap a tot allò que el mètode científic desestima pel bé de l’objectivitat". Per tant, "Ecotons es planteja en dos sentits entre dos hàbitats: també per obrir l’art a la ciència, la possibilitat de canalitzar la part emocional i intuïtiva, creativa en molts sentits i que pugui repercutir en la feina científica”.
Les Belles Arts com un filtre del món
La pulsió artística va seguir latent mentre formava part del primer equip d’especialistes en Ciències ambientals del govern autonòmic català dedicat a recerca i innovació dins de l’avaluació territorial, una experiència tan apassionant com absorbent. “Em va agradar molt la visió transversal: idear la planificació territorial pensada per a persones, considerar la connectivitat ecològica, la mobilitat, la propietat dels terrenys, etc”. Però, alhora, va ser una vivència desgastant que la va portar a posar el focus en l’art, el seu interès original i més genuí. “Em vaig matricular a la Universitat de Barcelona i recordo ser la persona més feliç del món el primer dia de classe amb els pinzells a la mà”, rememora.
Una beca de 6 mesos a la prestigiosa The Cooper Union for the Advancement of Science and Art de Nova York i una altra a la Facultat de Belles Arts de la Universitat d’Atenes van acabar de consolidar una confiança i un camí. “Per primera vegada vaig pensar que podia anar de debò. A Nova York vaig exposar per primer cop, se’m va obrir el camp de treball, vaig experimentar en dues dimensions, tenia recursos i el permís per indagar i fer i em vaig expandir. És quan començo a treballar amb vídeo: em vaig sentir molt lliure i em vaig atrevir”.
El que ressona com un alliberament és l’embrió d’una carrera artística que sempre més ha estat lligada al diàleg amb la ciència, una realitat que explica fent referència a la seva manera d’estar a la Terra. “El fet que m’agradin les Belles Arts té a veure amb com visc la vida i veig el món. A Atenes vaig iniciar un projecte conscient de polítiques ambientals vinculat amb el decreixement amb mirada artística”, explica, mentre recorda que encara no era del tot conscient d’estar facilitant un diàleg entre ciència i art. “Coneixia artistes que utilitzaven tècniques científiques de manera estètica, si bé a mi no em resultava atractiu l’ús de la ciència amb criteris estètics. No tenia referents des de la recerca d’aquesta combinació de coneixement”, rememora.
