La Vall de Joan, un model de restauració ecològica metropolitana

El passat 4 de desembre va tenir lloc la jornada sobre la restauració de la Vall de Joan a la seu de l’AMB. Una jornada que va tenir lloc després de la visita guiada que hi havia hagut al mateix dipòsit unes setmanes abans. La jornada va començar amb la benvinguda de Ramon M. Torra i Xicoy, gerent de l’AMB, seguida per la intervenció de Frederic Ximeno, que ens va parlar de la gestió metropolitana restaurativa, situant la Vall de Joan en el context de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i destacant la importància d’aquest macroprojecte pioner de restauració ecològica. Des del primer moment es va percebre que estàvem davant d’un projecte que situa la ciència al servei de la gestió del territori, especialment significatiu en un moment en què els espais oberts de prats i herbassars han disminuït notablement a causa de l’evolució del sector primari i que es desplega sobre l’antic abocador controlat de la Vall de Joan, el més gran de la conurbació barcelonina.

La primera ponència, a càrrec d’Ana Romero, de la Direcció de Serveis d’Acció Climàtica de l’AMB, ens va permetre entendre d’on venim i la magnitud del que s’ha aconseguit. Romero va explicar els orígens i l’evolució de la gestió de residus a l’àrea metropolitana i va posar l’accent en l’impacte territorial dels abocaments incontrolats del segle XX, recordant episodis com els abocadors espontanis al tram final del Llobregat o a les pedreres de Montjuïc que havien marcat profundament el paisatge i la salut ambiental. Va destacar un moment clau el 3 de maig de 1974, quan les 2.000 tones diàries de residus de Barcelona van començar a abocar-se al Garraf, una decisió que va generar una mobilització social notable i l’oposició ciutadana, que advertien que el projecte era tècnicament catastròfic per al patrimoni i el medi natural. La tensió entre les necessitats urbanes i la protecció del territori va marcar les dècades següents. Romero va seguir explicant com el règim d’accés i gestió del dipòsit va anar canviant al llarg dels anys, fins al seu tancament definitiu el 2006, amb un màxim històric de residus rebuts l’any 1999. Va concloure amb una reflexió de Ramon Folch que ens recordava que el paisatge és un sistema socioecològic i que la restauració de la Vall de Joan és un exercici de responsabilitat compartida i d’aprenentatge col·lectiu.

Tot seguit, Ramon Serrajordi, de la Direcció de Serveis de Prevenció i Gestió de Residus de l’AMB, ens va submergir en els reptes tècnics de clausura i manteniment de l’abocador. Ens va explicar com es va aplicar argila impermeable al fons del dipòsit i com es van segellar les vessants amb gunitat, emulsió bituminosa, malles metàl·liques i geotèxtils, cobrint un total de 18 hectàrees, i com tot això es va fer en diverses fases, començant amb les zones I i II entre 2001 i 2003, el tancament oficial el 2006, les zones III baixes entre 2008 i 2010 i la restauració de les zones III i IV a partir del 2019. Serrajordi va subratllar que avui la Vall de Joan encara presenta condicions internes complexes, amb temperatures elevades, acumulació de lixiviats i gasos i moviments del terreny, i que es requereix un seguiment ambiental constant, incloent la protecció de l’aqüífer càrstic del Garraf i l’ús de models numèrics per predir l’evolució futura del risc.

Després, l’Andreu Salvat, d’Aprèn i del CREAF, va centrar la seva ponència en els prats i la seva funció com a motors de biodiversitat. Ens va explicar com, després del tancament de l’abocador, es va generar un espai obert de pastura que esdevé amb potencialitat l’espai de parts més important de l’àrea metropolitana. En el context de la crisi global de biodiversitat, on els prats i herbassars són hàbitats prioritaris de conservació i on s’ha registrat una davallada del 34% d’espècies d’ambients agrícoles i prats, aquest projecte té un sentit molt clar. Per això, entre 2023 i 2025 el CREAF va dur a terme un estudi de la vegetació de la Vall de Joan, analitzant els efectes de la pastura, definint la vegetació potencial i avaluant la distribució de flora exòtica, així com establint propostes de conservació per a la fauna, especialment herpetològica. L’Andreu ens va explicar que, mentre els sectors restaurats fa més de vint anys presenten una elevada naturalització i un mosaic d’hàbitats amb bosquines, brolles, verdisses i herbassars, la riquesa d’espècies herbàcies és baixa i l’evolució cap a prats madurs és molt lenta, especialment per l’absència de grans herbívors, la qual cosa comporta un tancament i pèrdua de biodiversitat. Així, es proposa una gestió de pastura amb ovelles que maximitzi els beneficis per a la biodiversitat.

Brenda Saavedra, també de la Direcció de Serveis d’Acció Climàtica de l’AMB, va completar la mirada ecològica destacant els valors emergents del que ella anomena un tecnoecosistema. Ens va parlar del context global de la crisi de biodiversitat i de la necessitat d’actuacions científicament fonamentades. La restauració de la Vall de Joan ha de servir de model de referència, especialment en la zona de prats, amb bases per a amfibis i seguiment ecosistèmic de diversos vectors ambientals com el sol, l’aigua, l’aire i la diversitat. Els resultats del seguiment mostren que actualment hi ha més de 60 espècies d’ocells entre nidificants i visitants, incloent espècies de prioritat alta del Parc Natural del Garraf, i que un 88% de les espècies de vegetació són autòctones.
La ponència d’arquitectura a càrrec de Batlle i Roig Arquitectes ens va permetre comprendre com es va abordar la restauració des del punt de vista del paisatge. L’equip va estudiar l’evolució històrica de l’abocador i es va inspirar en els sistemes agrícoles tradicionals, com les terrasses i feixes, per dissenyar les motes i talussos que permeten controlar la dinàmica de l’aigua i integrar el projecte dins del Parc Natural del Garraf, tenint en compte la protecció de l’àguila cuabarrada i la resta de la fauna existent. 

Finalment, Laia Batalla i Pere Artigas, de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya, van explicar com la pastura extensiva és una eina per mantenir l’equilibri dels prats i preservar la biodiversitat. Van detallar la proposta de sistema silvopastoral a la Vall de Joan, on han proposat un maneig amb càrregues altes i temps curts de 300 ovelles durant 73 dies i l’ús de sectoritzacions i punts mòbils d’aigua per mantenir la vegetació herbàcia i protegir les aus nidificants. La pastura ha demostrat en altres llocs tenir un efecte positiu sobre el valor de conservació i contribueix a evitar l’emboscament arbustiu i la propagació d’incendis.

La jornada va tancar amb Joan Pino recordant que aquest projecte de restauració és el més ambiciós fet fins ara a Catalunya. La Vall de Joan s’ha convertit en un tecnoecosistema amb múltiples valors naturals i ha de servir de referència per a futurs projectes, reconeixent els errors del passat i destacant la voluntat de corregir-los a través d’una restauració extrema i coordinada que combina ciència, tècnica i gestió del territori.