Regeneració forestal al segle XXI: què ens ha ensenyat l’incendi d’Òdena?

El 26 de juliol de 2015 les comarques de l’Anoia i el Bages van patir un incendi que va cremar 1.235 ha. Ara, una dècada més tard, el paisatge no és tal com s’esperava. El que hauria de ser una pineda de pi blanc força atapeïda és un paisatge obert, dominat per matollars i alguns pins i alzines. Per què aquest bosc s’està regenerant d’una altra manera?

Part d’aquesta superfície cremada eren boscos de pins joves, també coneguts com a plançonedes, que s’havien regenerat després d’un incendi l’agost del 1986. El foc va cremar 15.882,30 hectàrees als boscos del voltant de Montserrat, Bages i Berguedà i es recorda com un dels incendis més greus de la Catalunya central. Aquells boscos es van recuperar ràpid: els pinyons germinats després de l’incendi van créixer de manera massiva fins al punt de formar grans “catifes” de pinetons, gairebé sense deixar espai l’un amb l’altre, una estructura de paisatge que tampoc és la més idònia i que, de fet, ja s’ha estudiat com gestionar-la. Ara, una dècada després de l’incendi d’Òdena, el paisatge no ha seguit el mateix patró de recuperació.   

A ulls del col·lectiu científic, l’incendi d’Òdena es considera un dels grans incendis del segle XXI en pinedes de Catalunya, marcat per un patró de regeneració diferent de la resta d’incendis històrics. “És un nou model de resposta post incendi, on la sequera esdevé un factor determinant en la capacitat dels boscos mediterranis per recuperar-se", explica Josep Maria Espelta, investigador del CREAF.

Les dades del CREAF apuntaven que el 70 % del terreny que es va cremar eren pinedes de pi blanc que disposaven d’entre 250.000 i 400.000 pinyons per hectàrea per a la regeneració després del foc. No obstant això, el 2016, un any després de l’incendi, va ser especialment càlid i sec a la Catalunya interior, el segon més càlid des de 1955, tan sols superat pel mateix 2015. Concretament a l’Anoia, durant la primavera va ploure un 30% del que seria la mitjana. Aquesta manca d’aigua va frenar el rebrot dels arbres que havien sobreviscut al foc, com els roures i les alzines, però també va frenar la germinació i el creixement dels pinyons que es van dispersar després del foc.  

Espelta recorda que “ens va sorprendre veure que el bosc no es regenerava com ho havia fet 30 anys enrere; si en una situació normal hauríem esperat veure fins a 30 mil pinetons per hectàrea, aquesta vegada amb prou feines va arribar a 1.000 pinetons per hectàrea”.   

La sequera ha donat lloc a una nova estructura de paisatge amb menys densitat de pins, però Espelta apunta que “aquest canvi no ha de ser del tot dolent, ja que aquest tipus de paisatges oberts afavoreixen un paisatge en mosaic, que alhora és més resilient als incendis i afavoreix la biodiversitat ”. De fet, hi ha moltes espècies que treuen profit del paisatge post incendi com l’àliga cuabarrada o els insectes pol·linitzadors.  

Arran de l’incendi del 2015 es van impulsar diversos projectes per gestionar millor aquests nous escenaris. Un dels més destacats va ser el projecte Life Montserrat. Aquest projecte va aprofitar la transformació del paisatge per introduir-hi ramaderia extensiva, amb l’objectiu de mantenir els espais oberts, reduir el risc de futurs incendis i afavorir la biodiversitat. Així, la gestió post incendi no només es va centrar en la regeneració del bosc, sinó també en la resiliència del territori i el seu aprofitament sostenible. 

Amb el canvi climàtic, les pertorbacions com la sequera cada vegada seran més freqüents i intenses. En aquest cas, no només ha limitat l’extensió i la densitat de les pinedes que es van recuperar de l’incendi d’Òdena, sinó que en altres punts de Catalunya la falta d’aigua va provocar la mort de molts arbres.  

Els models a escala europea prediuen que els paisatges cada vegada seran més oberts i les masses forestals estaran menys connectades entre elles. Per això, l’investigador del CREAF recorda que “és important fer una gestió alineada amb aquesta nova realitat i intentar recuperar o mimetitzar el tradicional mosaic agroforestal, un dels paisatges més valuosos tant a nivell cultural, com per conservar la biodiversitat mediterrània i la resiliència als incendis”.