Què els passa als animals durant els incendis forestals?

Quan pensem en un incendi forestal, solem centrar-nos als boscos arrasats o als danys materials. No obstant això, hi ha un altre gran afectat que sovint passa desapercebut: la fauna silvestre .

Mamífers, aus, rèptils, amfibis, insectes i fins i tot els animals que habiten en rierols i petits cursos d'aigua pateixen les conseqüències del foc, tant de manera immediata com a llarg termini. Encara que alguns aconsegueixen sobreviure al pas de les flames, les conseqüències es poden prolongar durant mesos o, fins i tot, anys.

Així, els efectes es poden classificar en dos tipus:

• Efectes immediats: implica la mort d'individus que no aconsegueixen escapar-se, i el desplaçament o emigració cap a altres zones a la recerca de refugi.
• Efectes indirectes: suposa la desaparició de fonts d'aliment, pèrdua de refugis i llocs de nidificació i alteració de les relacions entre espècies, modificant les cadenes tròfiques i l'equilibri de l'ecosistema.

Les plantes no es poden moure, però els animals sí. Per això molts són capaços de percebre l'arribada del foc abans que les flames els arribin. Algunes espècies detecten l'augment de la temperatura, d'altres reconeixen l'olor del fum o fins i tot el so de la fusta quan es crema. Aquests senyals es poden propagar a grans distàncies, permetent-los reaccionar amb rapidesa i augmentar-ne les possibilitats de supervivència.

Tot i que no totes les espècies compten amb les mateixes oportunitats, podem distingir tres mecanismes que tenen els animals per fer front als incendis:

Les espècies amb més mobilitat poden abandonar la zona abans que el foc arribi. És el cas de moltes aus i mamífers, que recorren grans distàncies a la recerca de llocs segurs.

Alguns animals poden sobreviure al foc refugiant-se en nius subterranis, on queden protegits de les altes temperatures. Tot i això, la seva supervivència depèn de diversos factors, com la profunditat a què es troba el niu, el tipus de refugi que construeix cada espècie i la intensitat de l'incendi, que determina quant augmenta la temperatura del sòl. Algunes espècies de formigues en són un bon exemple.

Tot i així, encara que moltes formigues que nien sota terra escapin dels efectes directes del foc, sí que es poden veure afectades pels canvis que aquest provoca a l'hàbitat. Si abans hi havia un bosc i després de l'incendi queda una gran superfície cremada, amb el temps aquesta zona es pot transformar en un prat o en un espai més obert. Aquest canvi sol perjudicar les espècies forestals i afavorir aquelles adaptades a ambients oberts. Per això, anys després d'un incendi es pot produir un canvi en la composició de les comunitats de formigues, depenent de factors com la intensitat del foc o l'extensió de l'àrea afectada.

En canvi, les espècies que construeixen els seus nius a la vegetació, per exemple en cavitats dels arbres, estan molt més exposades i no poden escapar tan fàcilment dels efectes directes del foc. En aquests casos, l'impacte de l'incendi sol ser molt més gran.

Hi ha espècies la supervivència de les quals depèn del moment en què es produeix l'incendi. Algunes crisàlides de papallona romanen enterrades durant aquesta etapa del seu desenvolupament, cosa que els proporciona una protecció natural davant del foc. No obstant això, dependrà de quina profunditat es troben. Si l'incendi passés en una altra fase del cicle vital, probablement no sobreviurien.

Hi ha moltes plantes i animals que no tenen cap estratègia per sobreviure al foc. Quan això passa, moren i desapareixen de la zona afectada perquè no compten amb mecanismes de resistència. Això succeeix amb la majoria d'amfibis i rèptils. Encara que algunes espècies poden detectar el foc, en general no són prou ràpides per escapar de les flames, com la tortuga mediterrània o la salamandra.

Tot i que un paisatge cremat pot semblar completament devastat, la recuperació comença gairebé des del primer moment. Igual que la vegetació inicia un procés de regeneració i successió ecològica, la fauna també comença a recolonitzar el territori .

Diversos estudis realitzats pel CREAF han demostrat que, després d'un incendi, hi poden aparèixer espècies d'aus que abans no habitaven la zona. Es tracta, en molts casos, d'aus adaptades a espais oberts, algunes considerades d'interès per a la conservació a Europa, que troben noves oportunitats en aquests hàbitats acabats de crear.

Els incendis formen part de la dinàmica natural de molts ecosistemes mediterranis i, quan ocorren de manera ocasional, poden afavorir la diversitat dhàbitats i permetre laparició de noves espècies. Tanmateix, això no vol dir que el foc sigui sempre beneficiós. La freqüència, intensitat i extensió dels incendis actuals, agreujades pel canvi climàtic i l'activitat humana, superen en molts casos la capacitat natural de recuperació dels ecosistemes.

Després de veure aquests exemples, cal tenir present que els mecanismes de regeneració post-incendi de plantes i animals no són infinits. Si el mateix lloc es crema freqüentment, els mecanismes de regeneració per rebrot o la germinació dels bancs de llavors es poden esgotar i causar canvis en la composició d'espècies. El resultat és una pèrdua progressiva de biodiversitat i un ecosistema cada cop més fràgil.

Actuar en una zona després d'un incendi només es pot fer després de consensuar i acordar els objectius de gestió. Per això, primer cal fer el diagnòstic de la zona i avaluar la capacitat de regeneració de la fauna i la flora de la zona. Aquesta tasca la realitza l'equip responsable de la gestió de l'espai afectat i haurà de decidir quin és l'objectiu de gestió, que pot ser segons les prioritats de conservació, seguretat, producció agrícola o prevenció de incendis futurs.

En la majoria dels casos no hi ha un únic objectiu, sinó un solapament entre diversos. Per això és molt important que es tingui present que la gestió dels ecosistemes és sempre un treball interdisciplinari.

• Gestió de masses d'espècies rebrotadores: selecció de rebrots o aplicar pasturatge.
• Gestionar espècies germinadores amb un elevat establiment: aclarida.
• Gestionar espècies que no tenen capacitat de regeneració: reforestació o reintroducció d'espècies (de flora o fauna). És fonamental utilitzar espècies autòctones i de procedència local, seguint un pla adequat de reforestació o reintroducció.
• Gestió d'espècies de fauna pròpies d'espais oberts: extracció i/o acumulació de fusta, així com la conservació o retirada d'arbres morts dempeus. Per exemple, deixar restes llenyoses després de la tala d’un bosc cremat afavoreix als rosegadors.

En qualsevol cas, les actuacions comencen després de deixar transcórrer entre tres mesos i un any d'autosuccessió natural, a fi de no fer malbé el sòl, que després d'un incendi és especialment fràgil i susceptible a l'erosió.

• Els matollars de muntanya no recuperen l’avifauna d'interès fins una o dues dècades després de cremar-se
• Les aranyes revelen com la gestió postincendi determina la composició funcional del bosc
• La tala postincendi redueix els refugis vitals de les cigales
• Deixar restes llenyoses després de la tala d’un bosc cremat afavoreix als rosegadors
• Manual de buenas prácticas para la gestión forestal postincendio (UdG)

Veure més fitxes sobre gestió del medi natural a: prisma-tic.cat

En alguns casos, pot ser necessari actuar per protegir el sòl si hi ha un alt risc d'erosió, ja que, tot i que després de l'incendi s'enriqueix amb les cendres, també és especialment vulnerable. A més, si la gestió implica un canvi d'ús del sòl, com la implantació dactivitats agrícoles o ramaderes, les actuacions estaran orientades a crear un nou ecosistema. En qualsevol cas, qualsevol intervenció ha de minimitzar l'erosió i evitar l'ús de maquinària o pasturatge immediatament després de l'incendi, a causa de la fragilitat del terreny.