Sara Fraixedas: “Quan el territori parla, descobreixes espècies que no surten en cap guia”

En una de les regions més remotes i desconegudes d’Àfrica, a la riba oriental del llac Turkana, ha nascut una iniciativa pionera: la primera guia participativa d’ocells del nord de Kènia. Es tracta d’un projecte co-creat per la comunitat indígena d’Ileret que recull 142 espècies d’ocells en daasanach, la seva llengua local, i en anglès. La guia es va presentar el passat mes de gener i també serà protagonista al proper Delta Birding Festival.

Darrera de tot això, hi ha l’entusiasme i la passió pels ocells de la Sara Fraixedas, investigadora postdoctoral del programa Beatriu de Pinós al CREAF i de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), qui va impulsar la creació d’aquesta guia juntament amb en Daniel Burgas, investigador de la Universitat de Jyväskylä (Finlàndia).  

La Sara és investigadora en biodiversitat, especialitzada en l’estudi d’ocells com a indicadors de canvis ambientals. Treballa en projectes que analitzen com el canvi climàtic i els usos del sòl afecten les poblacions d’ocells forestals i agrícoles, i les seves implicacions pel que fa a la conservació. 

Parlem amb ella perquè ens expliqui amb més detall aquest capítol tan fascinant de la seva carrera. 

Tot va començar el març de 2016, quan vaig participar en una expedició a Kènia mentre feia el doctorat a la Universitat d’Hèlsinki. L‘objectiu d‘aquella expedició era fer un inventari socio-ecològic del Parc Nacional de Sibiloi per encàrrec del Kenyan Wildlife Service. Aquella zona del nord de Kènia, i en especial les ribes del Llac Turkana, són un lloc clau de la migració de moltes espècies d’ocells paleàrtiques.  

A més, és una zona extremadament remota, només s’hi pot arribar en avioneta des de Nairobi. El fet de ser una zona tan aïllada fa que hi visquin espècies molt interessants a nivell biològic, incloent-ne d’endèmiques, rares i amenaçades. Totes elles, molt poc estudiades.

Podríem dir que la iniciativa va sorgir directament de la comunitat local daasanach. Després de la segona expedició del 2016 i 2017, ens vam adonar que si realment volíem inventariar la zona durant un període de temps llarg, havíem de comptar amb el suport i col·laboració de la gent local.  

De seguida vam veure que tenien un gran interès en la biodiversitat del seu entorn i estaven molt oberts a col·laborar per inventariar junts els ocells de la zona. Va ser en aquest context, doncs, quan es va impulsar la creació del Bird Club Ileret. De fet, el grup es va acabar constituint majoritàriament per dones, que van veure en el projecte una oportunitat per aprendre, participar. 

Ens vam reunir amb els “elders”, els ancians i els savis de la comunitat, per documentar les espècies d’ocells de la zona. La proposta incloïa que la guia estigués escrita tant en la seva llengua com en anglès, amb l’objectiu de preservar i compartir el coneixement local i fer-lo accessible al jovent. Com a autoritats reconegudes dins la comunitat, els elders van rebre la iniciativa amb molt d’interès. 

A partir d’aquí, vam començar a dissenyar conjuntament diferents sortides i activitats per recollir dades i observacions, sempre amb l’ajuda de traductors i guies locals. Ens vam inspirar en les guies de camp tradicionals, però amb un enfocament clarament participatiu i un component pedagògic, ja que l’objectiu era que la guia pogués ser utilitzada també com a material educatiu a les escoles de la zona. Vam organitzar sortides periòdiques i sessions formatives, algunes en forma de joc, per fer l’aprenentatge més accessible i amè.

Sí. Per a molts d’ells, era la primera vegada que tenien accés a aquest tipus de materials i tecnologies, i la seva curiositat i capacitat d’aprenentatge van ser impressionants. Els vam ensenyar a utilitzar binocles, telescopis, ordinadors i eines com Word i Excel. També els vam introduir a l’ús de l’aplicació eBird. Precisament, els binocles i telescopis van ser fruit d’una donació molt generosa per part del Delta Birding Festival.

Recordo que quan hi vaig arribar per primer cop, tot em va impactar profundament. El territori és extremadament dur: fa molta calor, hi ha escassetat d’aigua i les inundacions sobtades poden arrasar-ho tot en qüestió de minuts. És un lloc on cal deixar enrere molts dels valors i referents del món occidental.  

La realitat allà és complexa: hi ha conflictes tribals, moltes persones van armades, i en alguns contextos, matar pot ser considerat un símbol de poder. Malgrat aquestes condicions, la gent hi viu amb una actitud admirable. Parlen amb alegria, comparteixen el que tenen i mantenen un fort esperit comunitari. Realment, tenim molt a aprendre d’ells.  

La comunitat disposava d’un coneixement profund del territori i de les espècies que l’habiten, incloent-ne algunes que no apareixen en cap base de dades ni guia convencional. Al llarg del projecte hem trobat espècies que no surten a les guies tradicionals, que normalment abasten un marge territorial més ampli i no tan específic a nivell de regions locals. 

Era sorprenent que en una zona tan petita poguéssim trobar fins a sis espècies de voltors, ja que moltes d’elles es troben amenaçades o en perill crític d’extinció, sobretot per l’enverinament, la pèrdua d’hàbitat i el tràfic de parts per medicina tradicional.  

En general la diversitat d’espècies que hi ha és espectacular, però algunes observacions que em van colpir van ser les dels piocs, com ara el pioc salvatge del Sahel o el pioc salvatge kori, que és el protagonista de la portada de la guia. I l’altra espècie que em va impressionar molt veure és el bec de tisora africà, per la manera que té de volar rasant sobre l’aigua amb el bec obert per capturar peixos, és excepcional. 

Des del principi, teníem molt clar que nosaltres no hi anàvem a ensenyar, sinó a aprendre. Vam parlar molt amb la comunitat, i això va fer que es creés un vincle fort i sincer. Per una banda, crec que el fet que un equip de científics s’interessés pel seu coneixement, la seva cultura, el seu entorn i la seva manera de connectar amb la natura, va tenir un gran valor per a ells.  

D’altra banda, hem vist que aquest projecte ha estat una eina d’apoderament per a moltes persones, sobretot per a les dones que, al principi, fins i tot ens demanaven permís per poder participar. A més, la majoria d’elles no saben llegir i, per això, vam voler fer la guia molt il·lustrativa, tant en anglès com en el seu idioma local. Ara, aquestes dones s’han convertit en referents sobre biodiversitat local i educació ambiental dins la seva comunitat. 

Per ara, les guies s’ha repartit a les escoles com a recurs per aprendre la llengua local. A curt termini no tenim previst fer més activitats, ja que costa molt trobar recursos per aquest tipus de projectes. No obstant, sí que tenim previsió de formar a una o dues persones del Bird Club mitjançant la participació en un curs d’iniciació a l’ornitologia en una altra regió de Kenya. 

Actualment, estem en contacte amb un noi de la comunitat i és qui ens va posant el dia de tot el que fan, i estem contents de saber que el Bird Club encara organitza sortides de tan en tan per observar ocells, malgrat que nosaltres no hi siguem per donar-los suport.  

Totalment. Aquesta guia és posa en valor el coneixement local, promou l’interès per la biodiversitat de les pròpies comunitats indígenes i trenca amb les desigualtats educatives, especialment entre les dones. Quan es combina el coneixement científic amb el saber tradicional, el resultat és molt enriquidor. La gent local sovint sap molt més del que imaginem; el repte és que prenguin consciència del valor que té aquest coneixement.

Per elaborar la guia s’ha rebut el suport de la Universitat de Hèlsinki, el Turkana Basin Institute (TBI), el Delta Birding Festival i la Fundació Zoo de Barcelona, i ha estat mencionada en la pel·lícula Shepherds of the Earth, on apareix el Bird Club com a exemple de ciència ciutadana en llocs remots.

Per ara, la guia no es pot adquirir a cap botiga. Se’n van fer 200 còpies, la meitat de les quals es van enviar a Kènia. La resta d’exemplars es portaran al proper Delta Birding Festival. No obstant, la Sara ens ha pogut portar un exemplar a l’oficina del CREAF, i assegurem que cada vegada que ens el mirem, pensarem en com d’afortunat va ser el poble d’Ileret.  

View this post on Instagram

A post shared by CREAF (@creaf_ecologia)