Quin és el dia a dia d’una abella solitària?

Quan parlem d’abelles, sovint ens ve el cap l’abella de la mel (Apis mellifera). Una espècie social, amb una jerarquia molt marcada, que forma grans ruscs i produeix mel; però, alerta, perquè no és ni de bon tros la realitat de totes les espècies d’abelles. Per fer-se'n una idea, només a Catalunya, podem trobar més de 700 espècies d’abelles, i de fet, l’enorme majoria són solitàries i no fan mel. I doncs, com viuen aquestes incansables pol·linitzadores solitàries?

Seguir el dia a dia d’una abella solitària és prou complicat, ja que passa la major part de la seva vida dins del niu fent la metamorfosis, i durant les poques setmanes que emprèn el vol, gairebé no para quieta. Per afegir-hi encara més inri, cada espècie ha adaptat el seu període de vol, morfologia, comportament i cicle vital a les condicions del seu hàbitat; així que tantes espècies, tantes històries.  

Les abelles  viatgen de flor en flor per alimentar-se i, a canvi, les pol·linitzen, ajudant-les a produir fruits i llavors. El problema és que avui dia es troben en davallada generalitzada a Europa, entre altres coses pel canvi climàtic, l’agricultura intensiva o la fragmentació d’hàbitats. Així que conèixer la seva ‘vida secreta’ pot ajudar a dissenyar mesures per afavorir la seva presència al medi natural, paisatges agrícoles, parcs urbans...

L’abella de la mel té la reputació de construir bresques de cera amb multitud de cel·les hexagonals on cria la seva descendència i emmagatzema la mel, i tot això és fruit del treball cooperatiu de les obreres. En canvi, en el cas de les abelles solitàries, és la femella, la que s’encarrega de construir el seu niu, així que se les han hagut d’empescar per enginyar els millors amagatalls per poder produir descendència.  

La gran majoria d’abelles solitàries fan els nius sota terra. Excaven petites galeries, sovint en zones on no creix la vegetació, al sòl nu, ja sigui en talussos verticals o a terra. N’hi ha altres espècies que fan el niu dins de forats que ja existeixen: ja sigui dins de forats a la fusta morta, entre pedres, dins de canyes i altres tiges buides o de closques de cargols buits.

Podríem dir que les abelles solitàries no tenen claustrofòbia, ja que els forats on nidifiquen tenen la seva mida: estem parlant d’entre uns 3 i 9 mil·límetres de diàmetre! Dins aquestes estretes galeries, les femelles ponen els ous, però no grup, sinó en petites cambres aïllades. Això fa que les femelles no puguin visitar i cuidar els ous que ponen, ja que l’últim tapa l’anterior. Per tant, han de deixar servit l’aliment per a cada larva abans de pondre el següent ou. Pot semblar enrevessat, així que una imatge val més que mil paraules:

Les femelles aprovisionen cada ou amb una mescla de pol·len i nèctar, dos recursos que recol·lecten de les flors que troben al voltant del niu. Cada espècie té les seves preferències alhora d’escollir el menú per la descendència: algunes són molt selectes i només recullen pol·len de poques espècies florals, d’altres, en canvi, els va tot bé, són generalistes. Per reunir tal quantitat de provisió les progenitores han de fer multitud de viatges: en el cas concret de l’Osmia cornuta s’ha comptabilitzat una mitjana de trenta viatges per a cada ou.

La femella, un cop pon l’ou sobre la provisió, sella la galeria construint un envà i continua recol·lectant provisions pel següent. Cada espècie segella els nius amb un material diferent, i és aquí on les abelles es posen creatives: algunes separen les cambres amb fang (que recullen a prop del niu), d’altres ho fan amb trossets de fulles o pètals (que elles mateixes, amb les seves mandíbules, retallen), amb fibres vegetals, i fins i tot, amb resina.

Un cop el niu és ple d’ous, cada un amb la seva provisió, la femella segella definitivament l’entrada del niu i se’n desentén. Com un bon vi!

El nombre d’ous per niu varia en funció de l’espècie, les condicions ambientals i la disponibilitat d’aliment, però la disposició d’aquests dins el niu sempre segueix el mateix patró. Si us fixeu a la següent imatge, les provisions dels ous de l’esquerra són més grans que els de la dreta. Podria ser atzar, o que en aquell moment hi hagués poques flors amb pol·len i nèctar al voltant del niu, però no és el cas. Els primers ous que la femella pon dins el niu -els que queden al fons del forat, a l’esquerra de la imatge- són els que tenen més provisió, ja que són ous fecundats, i esdevindran femelles. Per contra, els últims ous a pondre, disposen de menys provisió i no estan fecundats i seran mascles.

Aquesta disposició de les cambres condiciona l’ordre de sortida: primer surten els mascles i finalment les femelles, assegurant així la fecundació. Els mascles viuen pocs dies i l’única funció que tenen és fecundar a les femelles. Quan emergeixen del niu s’esperen impacients a que també ho facin les femelles. Un cop aquestes treuen el cap, comença una batalla sense normes per aconseguir transferir el seu material genètic a l’altre sexe.

La gran majoria d’abelles solitàries s’activen durant els mesos de primavera i estiu. Així doncs, durant els mesos més freds de l’any, on son les abelles?  

La majoria d’espècies d’abelles solitàries de Catalunya fan una única generació a l’any, el que es coneix com a univoltines. Els mascles adults viuen pocs dies, i les femelles unes poques setmanes: amb menys d’un mes han de tenir temps d’aparellar-se, construir el niu, pondre els ous i aprovisionar-los. Un cop fet tot això, moren.  

La següent generació d’abelles passarà la resta de l’any en desenvolupament dins el niu. Dintre de cada cambra es donarà un dels miracles més bonics del món animal: la metamorfosi, on aquests ous esdevindran finalment abelles adultes. Primer, els ous es desenvoluparan en petites larves que, a poc a poc, s’alimentaran de les provisions que els ha servit la progenitora, i creixeran. En arribar a l’últim estadi de desenvolupament formaran un capoll, dins del qual es transformaran en pupes. De la mateixa manera que ho fan les papallones, l’any següent, les abelles adultes emergiran del capoll i instintivament foradaran l’envà de la seva cambra en direcció a l’exterior. Un cop emprenguin el vol començarà un  nou compte enrere. El temps vola!

La pèrdua i homogeneïtzació dels hàbitats, l’agricultura intensiva, l’ús excessiu de fitosanitaris, la urbanització i el canvi climàtic, entre d’altres factors, estan fent caure les poblacions de pol·linitzadors silvestres a nivell europeu, i també a Catalunya. Aquesta davallada és preocupant,  perquè posa en perill el bon funcionament dels ecosistemes i també, la seguretat alimentària. Així que conèixer al detall com viuen i què necessiten les abelles solitàries, i la resta de pol·linitzadors silvestres, ens pot ajudar a dissenyar mesures per afavorir-los.  

Des del CREAF el grup de recerca en ecologia d’insectes i de la pol·linització (GEIP), té en marxa diversos projectes per estudiar les poblacions pol·linitzadors als diferents àmbits del paisatge català i global. Per exemple, a través de la iniciativa europea RestPoll treballen per implementar i avaluar pràctiques senzilles que beneficien les comunitats de pol·linitzadors en diversos tipus d’hàbitats, com ara zones agrícoles, vinyes i pastures. També hi ha en marxa BeeConnected SUDOE, que està restaurant els marges de les vies verdes, per connectar millor els hàbitats.

Per altra banda, fer seguiment de l’estat dels pol·linitzadors silvestres és també imprescindible per conèixer el seu estat i decidir on i com aplicar les mesures. És per això que l’equip també coordina el desplegament del Pla Intersectorial dels Pol·linitzadors Silvestres de Catalunya (PIPOL). A una escala més internacional, el GEIP també ha participat, a través del projecte SPRING, en el dissenys del futur Pla de Monitoratge de Pol·linitzadors a Europa.