Notes tristes en un temps inquietant

Tots el companys de la unitat d’Ecologia i del CREAF estem consternats per la tràgica mort de Zhijing Yu, una becària que havia triat la UAB per completar els seus estudis de doctorat, segur que amb molta il·lusió. Il·lusió  que ha estat truncada sobtadament en un lloc on cal suposar que es pot fer esport amb seguretat (s’ha de saber com és que ningú la va socórrer i si va fallar o no el protocol de vigilància)… La mort d’una persona jove és un fet que sembla terriblement injust, sobretot  en un país on no hi ha cap guerra ni cap catàstrofe massiva i quan sembla que s’hauria pogut evitar. És un dol de mal passar. El record dels que la van conèixer i dels que no ho vam fer però la consideràvem dels nostres, perdurarà com un dels pitjors moments de la història del nostre col·lectiu.

Poc sorprenent i menys tràgica és la mort de persones ja molt grans. Tanmateix, gairebé alhora que la Zhijing Yu, hem perdut dues persones que han destacat en el nostre camp per raons diverses. Una d’elles és l'oceanògrafa Pepita Castellví. La vaig conèixer ja abans d’acabar jo la carrera, quan vaig estar un curs (1975-76) saltant-me les classes dels matins per fer un treball al llavors anomenat Instituto de Investigaciones Pesqueras, avui Institut de Ciéncies del Mar. Ella era microbiòloga al CSIC i companya d’Antoni Ballester, un destacat químic oceanògraf. Tots dos van treballar molt per tal de que s’establís una base de recerca a l’Antàrtida, el 1988, però poc després Ballester va patir un greu vessament cerebral que l’apartà de la feina als 68 anys. Va morir molt després, als 96 anys, el 2017. La Pepita el substituí en la direcció de diverses expedicions i de la Base Antàrtica Espanyola Juan Carlos I a l’illa de Livingstone entre 1989 i 1993. Entre 1989 i 1995 va dirigir des de Madrid el Programa Nacional de Investigación Antártica i el 1994-95 l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona. Durant un temps va presidir el jurat del Premi Internacional Ramon Margalef (un cop vam tenir una lleu fricció perquè el Jurat no li va donar el premi a E.O. Wilson i jo no veia cap candidat ni de lluny tan bo, que hauria prestigiat més el Premi que al propi Wilson i a ella li va saber greu que discutís la decisió del Jurat; per sort, el mateix any li varen donar a Wilson el premi Catalonia: en Xavier Rubert de Ventós em va trucar en nom del jurat d’aquest premi més interdisciplinari per preguntar-me si creia que Wilson era un bon candidat i li vaig dir que sí, és clar). La Pepita, que sempre que li han preguntat i en els seus escrits ha denunciat els perills del canvi global, ha rebut nombrosos guardons i ha estat una de les dones científiques més destacades del país, ja des d’un temps en que poques dones es podien dedicar a la ciència. Ha mort als 90 anys, ja retirada de l’activitat de recerca.

Antoni Serra Ramoneda, mort als 92 anys, nascut en una prominent família dedicada la indústria tèxtil, era economista, catedràtic de la UAB, de la que n’havia redactat els estatuts en els seus inicis i en va ser Rector entre 1980 i 1985. Sé d’alguns, a Madrid, que li deien l’Eurorector, perquè sabia idiomes, era culte, elegant, ben plantat  i es movia bé en les relacions amb la Comunitat Europea. El vaig començar a tractar quan ell era Rector i  li vaig presentar el projecte de crear un institut d’ecologia terrestre, projecte al que donà un ferm suport, encara que no es va arribar a fer realitat fins després d’acabar el seu mandat, el 1977, sota el nom de CREAF. Va ser president de Caixa de Catalunya entre 1984 i 2005. Entre 1986 i 1991 vam ser tots dos membres de la Comissió d’Apel·lacions de la UAB i vaig també tenir ocasió de parlar amb ell algun cop quan la UAB va obtenir la cessió de l’edifici del carrer Pomaret, que a Serra li va suposar suportar llargues converses amb el ja molt vell ex-ministre franquista Ramon Serrano Suñer,  que era president d’una fosca institució cultural que en tenia la propietat, i quan es va fer el conveni amb la UNAM de Mèxic (el 1984) que em va permetre viatjar per visitar les zones experimentals que dirigia José Sarukhán, un cop que aquest hagué vist les nostres al Montseny. Un altre motiu de trobada amb ell fou  l’Aula d’Ecologia, que coordinàvem l’Anna Àvila i jo, fon hi va fer una xerrada molt interessant. Va acceptar participar en el llibre que vam fer en Jordi Martínez-Vilalta, en Dani Sol i jo, Un planeta a la deriva (2011) el que l’Antoni, en Màrius Serra i en Joan Manuel Serrat ens plantejaven preguntes curtes i nosaltres responíem extensament. Vam mantenir sempre una cordial relació amb l’Antoni. Algun cop que ens vam trobar al pont aeri vam seure junts i la conversa amb ell era sempre estimulant. Un cop, fins i tot va venir a casa meva amb la seva dona en una ocasió en que vaig reunir alguns fans de Brassens, i ell ho era molt, entre els quals l’enyorat Josep Egózcue. No puc dir que fóssim amics íntims, però sí que simpatitzàvem i en tinc un molt bon record.

L’any 1998 es va constituir, amb una aportació inicial de cent milions de ptes. i seu social a La Pedrera, la Fundació Territori Paisatge (FTP) de Caixa de Catalunya. La presidia l’Antoni Serra i el gerent era en Josep Maria Sargatal, ben acompanyat per Miquel Rafa. Elsls objectius eren contribuir a la conservació del patrimoni natural i del paisatge, i a conscienciar totes les capes de la població sobre els valors ambientals. Vaig entrar al Patronat com a vocal en el grup d’experts (vaig signar l’acceptació del càrrec de Patró ja a finals de desembre de 1997). En aquell Patronat hi havia José María Loza, Rosa Caballol, Joan Cals, Ricard Pié, Matías Vives, Josep Maria Espinàs, Victòria Camps, Janine Sehouten, Enric Lluch, Juanjo López Burniol, Joaquim Llach, A. Rodríguez Picó, Juli Esteban, Miquel Perdiguer, R.M. Llevadot, Ramon Folch, Joaquim Maluquer i altres. 
Aquesta composició es va anar modificant al llarg dels 10 anys de vida de l’entitat, especialment quan la cúpula de la Caixa (president i director general), va canviar i Narcís Serra i Adolf Todó van substituir Serra Ramoneda i Loza. Jo hi vaig ser sempre. Considero que la FTP ha estat una de les experiències més positives que he viscut en temes de conservació, sobretot en els temps de la presidència de Serra Ramoneda. 
Durant aquells anys, vam treballar sobre adquisició de finques importants i sobre com encarrilar-ne la gestió. Peces claus foren les actuacions a la vall d’Alinyà, la recuperació de l’estany d’Ivars i Vila-Sana, el congost de Mont Rebei, el de Fraguerau, el sot de Fuster, Port d’Arnes, Mig de Dos Rius, Alt  Segre, Aufacada... i la creació del centre de Planes de Son (ara es diu, MónNatura Pirineus), un equipament important d’educació ambiental. A més, la FTP va promoure i finançar multitud de projectes, des de jornades i publicacions a activitats de sensibilització i exposicions. 
Vaig assistir al llarg dels 10 anys a una quarantena llarga de reunions del Patronat més un cert nombre de reunions de la Comissió Tècnica per tractar temes específics i algunes per avaluar projectes. El 21 de març del 2001 vam debatre el Projecte Educatiu de les Planes de Son. La construcció de l’edifici, avançat en aspectes ambientals, va ser un motiu de moltes reunions, perquè sortia molt cara i anava molt lenta. A més, vaig participar en sortides del Patronat per visitar Alinyà (3 de juny de 2000) i Planes de Son (29 de juliol de 2002; inauguració, març de 2004). 
Després de la visita a Planes de Son, vaig fer un comentari de tres planes atapeïdes de crítiques que vaig creure que podien millorar el tema i d’altres més generals (sobre el cost, difícil d’amortitzar, i l’excés d’inversió en una actuació emblemàtica aïllada). Hi denunciava la manca d’idees clares sobre la conservació tal i com s’hauria d’entendre avui (essencialment, es tracta no de conservar coses sinó de conservar processos). Destacava la importància de que els aspectes ambientals fossin no sols molt tinguts en compte en la construcció de l’edifici, sinó també posats de manifest als visitants, la d’establir programes de cooperació amb centres de recerca i programes formatius per a la població local, observació astronòmica i meteorològica, etc. En algunes coses em van fer cas, en altres no gaire, però l’actitud d’en Serra fou sempre intel·ligent, equilibrada i, quan calia, resolutiva. El 2005 els canvis a la Caixa de Catalunya van dur a la presidència de la Fundació a Narcís Serra i el 2008 a la fusió de les fundacions de la Caixa de Catalunya i, per tant, van desaparèixer la FTP i el seu Patronat i en Sargatal va deixar, naturalment, la gerència. 

Crec que l’èxit de la FTP va ser comptar amb força recursos, un equip molt actiu de funcionament i un Patronat amb força gent externa a la Caixa, cosa que va canviar quan es van fusionar totes les fundacions i el Patronat de la resultant va passar a ser només integrat per gent de l’entitat bancària. Tot i que sens dubte es van cometre errors, crec que es va fer una tasca molt considerable i, per a mi, molt gratificant. La desaparició de la FTP ha estat una molt lamentable conseqüència de l’evolució de les caixes catalanes i del conjunt de la banca a l’Estat. Avui, CaixaCatalunya pertany al BBVA i la Fundació CaixaCatalunya és un ens independent basat en La Pedrera, però mai tindrà la força que tingué la FTP., sobretot la de l’època d’en Serra.

Mentre, l’hivern i l’any continuen amb molts motius d’inquietud. A casa, pel desgavell de Rodalies sobretot, un desgavell que ve de molts anys de mala gestió, que ens deixa, entre moltes lliçons, l’evidència que el país s’enfronta a riscos pels que no està preparat, en especial els relacionats amb l’alteració del clima. Si hi ha una fallida general dels serveis ferroviaris de RENFE just ara és perquè la manca d’inversió de dècades ha fet extremadament vulnerables les infraestructures a episodis de clima extrem que seran cada cop més freqüents. A això s’hi afegeix la inestabilitat política a escala global i el creixement de les ideologies que serveixen de disfressa a la defensa d’interessos lligats a l’ús de combustibles fòssils, sobre la base de l’autoritarisme, de relats que falsegen la realitat en temes com les migracions, i de la difusió a tots de les responsabilitats per les emissions de carboni. Trobarem a faltar les persones que, com els que aquí he comentat, entenien els problemes, però l’esperança està en que el nombre de joves motivats i que estan adquirint o ja tenen expertesa en els afers ambientals, com era el cas de la malaguanyada Zhijing Yu, no para de créixer. Aquesta és una contribució essencial de la UAB i del CREAF, així com d’altres centes de formació i recerca. Que el record dels que ens han deixat continuï vigent i ens faci més forts perquè hi ha molt de gra per moldre.