Quines cicatrius resten al sòl després d’una llarga sequera?

El sòl funciona com un organisme viu i una de les claus per tenir-lo actiu és l’aigua. Malauradament, molts sòls com els que trobem al Mediterrani han de fer front cada estiu a la manca d’aigua i, fins i tot, a sequeres que duren diversos anys com la que hem viscut recentment a Catalunya. Ara, durant aquesta primavera les pluges han reactivat la vida que estava adormida sota el terra, però resten cicatrius que costarà molt de temps restaurar, sobretot pel que fa als bacteris o microorganismes que ajuden segrestar carboni al sol i a proveir nutrients a les plantes amb la seva capacitat de descompondre matèria orgànica. Només cal passejar per una fageda una tardor de sequera per adonar-se'n que les fulles es descomponen molt més lentament de l’habitual. En parlem amb la nostra experta en ecologia del sòl Sara Marañón.

Si comencem per la base, és important entendre tres conceptes bàsics sobre el sòl abans d’entrar en els desajustos:  

(1) el sòl conté  molts microorganismes, com fongs i bacteris, que mengen matèria orgànica i van descomponent-la;  

(2) la descomposició que fan els microorganismes al sòl és vital per a les plantes , perquè transforma la matèria orgànica en nutrients senzills que poden absorbir per les seves arrels ;

(3) la matèria orgànica que resta al sòl es va associant amb minerals gràcies a l’activitat microbiana i això és el que fa que es conjugui i formi part del gran magatzem de carboni del sòl;

(4) la capacitat de retenció d’aigua depèn molt de com sigui la  estructura del sòl, de manera que un sòl porós, amb terrossos de terra (el que es coneix com un sòl d’agregats) ajuda a que es mantingui la humitat i, en canvi, un sòl compacte és poc permeable i no hi roman bé l’aigua. 

En el sòl de regions mediterrànies els microorganismes estan adaptats a la sequera temporal, perquè és habitual que a l’estiu tinguin manca d’aigua. Molts dels microorganismes hi fan front baixant la seva activitat i engruixint la seva paret cel·lular, forma “especial” que pren el nom de estructures de resistència, perquè així tindran necessitats mínimes que els permetran sobreviure, resistiran molt de temps sense aigua i podran activar-se de nou quan la pluja arribi.

Quin és el problema de tot plegat? Que durant aquest lapse de temps, els bacteris no estan descomponent i la matèria orgànica no es transforma, així que no va entrant carboni al magatzem del sòl. “Quan un sòl està molt sec, alguns organismes poden fer la seva funció, però de manera molt més lenta, així que l’activitat d’aquell sòl en general és baixa. Això pot observar-se fàcilment en un sòl d’Almeria o els Monegros a l’estiu, on malgrat la diversitat de microorganismes al sòl la majoria estan inactius i no estan reciclant nutrients”, apunta Marañón.

Si bé, aguantar un estiu sense aigua és dur, com que les espècies del nostre sòl ja hi estan acostumades, no és pas greu, perquè amb quatre gotes d’aigua que plogui tot torna a la vida. Quan tornen les condicions favorables els microoganismes tornen a reproduir-se i descompondre la matèria orgànica que tenen al voltant. De fet, segons ens explica la nostra experta “justament després de la pluja hi ha un pic molt alt d’emissions de CO2 des del sòl cap a l’atmosfera que prové de la reactivació   ràpida dels microroganismes; és el que es coneix com birch effect en anglès”. 

Quan passem del panorama mediterrani de sequeres estivals a unes sequeres prolongades és quan arriben els problemes. Els quatre principals perills són que els bacteris, malgrat fer-se resistents, acabin morint i es perdin les seves funcions al sòl; que el sòl acabi desertificant-se; que la matèria orgànica no es descompongui en nutrients tan ràpid com els arbres necessiten per “menjar” i, finalment, que el sòl estigui tan malmès que perdi la seva capacitat d’emmagatzemar carboni per mitigar el canvi climàtic. Ho desgranem.

• Pèrdua de bacteris:

En primer lloc,  les estructures de resistència que fan els bacteris per aguantar la sequera són molt útils, però no duren eternament. Així que, davant de molts anys de sequera, alguns microorganismes del sòl no poden resistir-ho i acaben morint. Amb ells, es perden també les funcions que fan, i acaba canviant tota la comunitat d’aquell sòl a favor de les poblacions supervivents. “En general hi ha més fongs que bacteris en entorns que pateixen sequeres recurrents”, segons Sara Marañón.

• Més probabilitat d’erosió:

En segon lloc, davant de sequeres de molts anys augmenta la probabilitat de que aquell sòl s’erosioni i es desertifiqui l’ecosistema. De manera que aquell sòl probablement perdi la seva valuosa matèria orgànica i quedi nu. I atenció! Perquè un sòl desertificat no és un desert; un desert és un ecosistema propi de zones àrides amb la seva fauna i flora adaptada, però un sòl desertificat no. Així mateix, el sòl cada cop queda més compactat, sense una bona estructura d’agregats per retenir la poca humitat que quedi.

• Menys nutrients:

A banda d’això, un sòl amb mal reciclatge de nutrients també és un problema per a la vegetació que hi viu. Si no hi ha descomposició, no hi ha menjar per als arbres. De fet, “davant d’una sequera els arbres no moren només de set, com acostumem a pensar, sinó que també moren de gana perquè no tenen aquests nutrients del sòl”.

• Menor mitigació del canvi climàtic:

Per últim, aquestes cicatrius en l’activitat del sòl redueixen la capacitat del sòl de  mitigar el canvi climàtic. El cicle del carboni, aquest en que el carboni acaba arribant des de l’atmosfera fins el sòl gràcies a la seva microbiota, requereix molt de temps per fer-se bé. “Aconseguir una bona matèria orgànica és un treball maratonià per a tots els ecosistemes, perquè el factor clau és tenir molt temps. Si al mediterrani estem varis anys sense unes condicions de reciclatge de nutrients òptimes i una activitat de la biota bona vol dir que bona part d’aquest temps no estem segrestant carboni. Són unes cicatrius preocupants, oi?”, conclou la investigadora.