Catalunya i Califòrnia comparteixen solucions per protegir la biodiversitat de la sequera, les onades de calor i els incendis

El Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica ha presentat en el marc de la COP17 de Biodiversitat, a Erevan (Armènia), els primers estudis sobre l’impacte del canvi climàtic en la biodiversitat de les bioregions mediterrànies que Catalunya desenvolupa conjuntament amb Califòrnia en el marc del MCAP (Partenariat Mediterrani d’Acció Climàtic). L’estudi que s’ha encarregat al CREAF compara les dues regions i busca solucions compartides. El secretari de Transició Ecològica, Jordi Sargatal, ha explicat que “l’objectiu d’aquest estudi liderat per Catalunya i Califòrnia és analitzar els efectes del canvi climàtic sobre els sistemes naturals i la societat, com ara els desplaçaments d’espècies, els canvis hidrològics o la pèrdua de creixement dels ecosistemes”. “Això ens permetrà compartir i avançar en donar respostes més efectives als desafiaments que plantegen els fenòmens climàtics extrems i proporcionar models que es puguin replicar en la resta de països i regions que comparteixen el nostre clima”, ha dit Sargatal.

L’estudi constata que les dues regions estan vivint una pèrdua d’espècies autòctones progressiva - sobretot als sistemes d’aigua dolça-, així com un increment de fenòmens com ara grans incendis, sequeres perllongades que provoquen greus afectacions sobre la massa forestal i onades de calor marines que poden alterar els ecosistemes marins de forma irreversible. Els organismes experts de les dues regions coincideixen que protegir la biodiversitat en el nou context climàtic implica crear refugis perquè les espècies puguin resistir els episodis extrems, afavorir ecosistemes més diversos, actuar sobre problemes que agreugen la situació (com la sobreexplotació dels aqüífers o la sobrepesca) i reforçar el seguiment per entendre què està canviant i poder actuar a temps.  

Per dur a terme aquest informe el CREAF ha fet una revisió bibliogràfica i s’ha contrastat amb persones expertes que han proposat nous articles, preguntes i coneixement que podia ser rellevant. En total hi han participat quatre persones expertes de Catalunya i quatre de Califòrnia, entre elles, Mireia Banqué del CREAF, Núria Bonada de la Universitat de Barcelona i Mark Carr o Jennifer Caselle, de la Universitat de Califòrnia, entre d’altres.

Els sistemes aquàtics d’aigua dolça de Californià i Catalunya comparteixen episodis greus de sequera combinats amb règims de pluja cada cop més extrems. Això impacta directament en la fauna i flora dels rius, on els peixos autòctons són els que estan patint més els efectes climàtics en les dues regions. Pel que fa a Catalunya, l’Estat de la Natura ja alertava que les poblacions d’espècies de rius, llacs i zones humides van disminuir un 54% entre 2002 i 2019, mentre que a Califòrnia, s’estima que el 82% dels peixos nadius són molt vulnerables al canvi climàtic. A més, als dos llocs el canvi climàtic no actua sol, també s’hi suma la sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació i la presència d’espècies invasores. Per solucionar-ho, les dues regions són conscients que l’acció clau és la creació de refugis aquàtics: 

Si s’hagués de prioritzar una acció per recuperar la vida dels rius en les dues regions mediterrànies aquesta seria identificar, protegir i garantir la connectivitat d’una xarxa de refugis d’aigua repartits pel territori. Estem parlant de basses, fonts i hàbitats alimentats per aigües subterrànies on les espècies puguin viure quan s’asseca el riu i poder així recolonitzar els rius després d'una sequera.

El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur ha explicat en aquest sentit que “aquest estudi ens permet identificar com de semblants són les tendències dels diferents territoris mediterranis envers el doble problema de canvi climàtic i pèrdua de biodiversitat- Els impactes són severs i la transformació de les estratègies a desenvolupar haurà de ser profundes si no es reverteix aquesta tendència d’augment de temperatures. Caldrà que ens adaptem a un clima més sec i a nivell de biodiversitat vol dir prioritzar recuperar punts d’aigua on es pugui”.

Pel que fa als boscos, Catalunya i Califòrnia han arribat a un problema semblant per camins diferents. A Catalunya, l'abandonament rural i la fi de l'explotació intensiva han fet créixer boscos joves, densos i estructuralment homogenis, amb molta demanda d'aigua. A Califòrnia, en canvi, dècades de supressió del foc han produït també boscos densos i vulnerables a la sequera, a les plagues i als incendis. De fet, a Catalunya, només el 2023, la sequera va afectar 66.482 hectàrees de bosc. A Califòrnia entre 2012 I 2016 la sequera va ser la responsable de la mort de més de 129 milions d’arbres. Tot i així, l’informe destaca que en les dues regions, la sequera també ha servit per regular la densitat del bosc, reduir la competència per l'aigua entre els supervivents, obrir clarianes i generar fusta morta, afavorint espècies que depenen d'aquests hàbitats. Malgrat aquestes dinàmiques locals, els boscos densos i poc gestionats continuen exposats a riscos climàtics combinats, con la mortalitat per sequera i la pèrdua de la capacitat d’embornal de carboni.

Pel que fa a les solucions, tot i que totes dues regions disposen d'instruments de gestió forestal, l’informe proposa prescriure una gestió forestal més propera a la natura, que tingui en compte elements com la fusta morta, els arbres d'edats diverses o els microrefugis. Així mateix, caldria fer una gestió forestal que ajudi a reduir la competència per l'aigua, afavorir les espècies autòctones resistents a la sequera, recuperar prats i espais oberts i planificar a escala de paisatge.  

“Des del Departament estem impulsant diversos projectes per testar solucions en aquesta línia, és el cas per exemple del projecte LIFE RedBosques_Clima que s’ha desenvolupat al Parc Natural dels Ports per promoure boscos madurs i afavorir la biodiversitat forestal o l’impuls del paisatge mosaic en espais naturals protegits com ara el Cap de Creus”, ha destacat Marc Vilahur.  

Segons l’evidència científica recollida per l’informe, tant Catalunya com Califòrnia es troben en una situació coneguda com la trampa de l’extinció. Aquesta trampa o paradoxa es dona quan les polítiques centrades exclusivament en l’extinció d’incendis permeten reduir-los els incendis a curt termini, però n’augmenten el risc a llarg termini. Com que la majoria de recursos i inversions es destinen a l’extinció d’emergències, els esforços estructurals de prevenció queden relegats, i això permet que la biomassa s’acumuli de forma perillosa. Aquesta situació es dona tant a Catalunya com a Califòrnia. "Com més eficients som apagant tots els incendis, la prevenció queda en un segon pla i més combustible s'acumula. I quan coincideixen sequera, calor i condicions meteorològiques extremes, apareixen incendis que poden superar la capacitat d'extinció", explica Alicia Pérez-Porro.

És especialment interessant perquè Catalunya i Califòrnia han arribat a aquesta mateixa trampa per trajectòries socials diferents. A Catalunya el factor responsable  ha estat sobretot l’abandonament rural i la desaparició d'usos agrícoles i pastorals del bosc. A Califòrnia, els factors clau han estat la supressió institucional del foc (dècades de política oficial d’apagar tots els incendis, eliminant el foc com a procés ecològic) i el desplaçament dels pobles indígenes, que ha comportat la pèrdua de pràctiques tradicionals de crema.  

Per tot i això, l'informe introdueix un matís important des del punt de vista de biodiversitat, el foc no és sempre l'enemic. De fet, la solució compartida entre les dues regions proposa les cremes prescrites (o petits incendis controlats) per construir paisatges heterogenis, obrir clarianes i generar mosaics d'hàbitats oberts, espais en retrocés a les dues regions que són hàbitats claus de moltes espècies en declivi. Així, també proposa combinar-ho amb plans de gestió forestal concrets, ramaderia extensiva i pastoralisme, un conjunt de pràctiques que requereixen coordinar propietaris i administracions i integrar política forestal, biodiversitat i desenvolupament rural.

Sense cap mena de dubte el mar Mediterrani és l’hàbitat on el canvi climàtic està impactant amb més força. De fet, les onades de calor marines recurrents que ha viscut el Mediterrani han provocat episodis de mortalitat massiva de més de 50 espècies (incloent-hi coralls, gorgònies i esponges) i una disminució constant de l’hàbitat de la Posidona oceanica. Un dels problemes d’aquest mar és que la geografia tancada que té fa que les espècies adaptades al fred puguin  desplaçar-se cap al nord només fins a un cert punt, convertint-se en una mena de cul-de-sac biogeogràfic, primer son refugis climàtics però, si l'escalfament continua, finalment acaben sent trampes d'extinció. En el cas del Pacífic, Califòrnia va viure un canvi d'estat de l'ecosistema molt important durant i després d’una onada de calor marina batejada com “The Blob”, entre el 2014 i el 2016,  quan els boscos d’una macro alga anomenada kelp (Nereocystis luetkeana) van disminuir més d'un 95% en alguns trams de la costa nord de Califòrnia, per l'efecte combinat de l'onada de calor, una malaltia de les estrelles de mar i la proliferació d'eriçons.

Per tant, tot i tractar-se d’un mar i un oceà molt diferents, l'informe considera que totes dues regions afronten el risc de patir canvis d'estat gairebé irreversibles en espècies que creen hàbitats claus: la posidònia al Mediterrani i la kelp a Califòrnia. I els efectes no són només ecològics. A Catalunya, temperatures superiors als 28 °C poden provocar fins al 100% de mortalitat de la llavor de musclo al delta de l'Ebre, mentre que els models recollits a l'informe projecten una reducció del 20% de les captures totals de peix el 2051–2060.  

La solució compartida en aquest cas és rotunda, l’informe fa palès que tenim àrees marines protegides pensades per conservar la biodiversitat d'un clima que ja no existeix. Les àrees marines protegides del futur s'han de dissenyar i avaluar també en funció de la seva resiliència climàtica. Això vol dir protegir de manera efectiva les xarxes tròfiques, identificar i protegir els refugis tèrmics marins, com les zones més fresques, i connectar els sistemes d’alerta d’onades de calor amb protocols de gestió que s’activin quan hi ha mortalitats massives. Al mateix temps, abans d’establir cap nova àrea marina o restaurar cap altre hàbitat caldrà reduir les pressions que estan afectant la vida al mar, la sobrepesca, la contaminació i l’eutrofització.

“Davant d’un clima que canvia, protegir la biodiversitat ja no significa només conservar el que tenim, sinó ajudar els ecosistemes a resistir, recuperar-se i adaptar-se a unes condicions noves. Compartir què funciona i què no entre regions mediterrànies és precisament un dels objectius de l’MCAP i d’aquest informe”, conclou Alicia Pérez-Porro.