Anabel Sánchez: "Hem publicat una guia per ajudar als centres de recerca a entendre, articular i comunicar el seu impacte"

La Impact Officer del CREAF, l’Anabel Sánchez, acaba de publicar amb dues persones expertes més a nivell internacional, una guia que proposa un canvi de mirada sobre com els centres de recerca entenen, articulen i comuniquen el seu impacte. La guia, que rep el nom de Research Institute Impact Narrative Guide, RIING (per les seves sigles en anglès) està publicada en accés obert i ofereix un marc pràctic per ajudar les institucions a construir narratives d’impacte sòlides, basades en evidències, que vagin més enllà dels resultats científics i incorporin també els valors, la cultura i l’entorn de recerca. Aquest enfocament permet als centres explicar millor quin valor aporten al sistema científic i a la societat, i esdevé especialment útil en contextos com l’atracció de talent, la col·laboració amb administracions i empreses, l’obtenció de finançament competitiu o les avaluacions institucionals.

Doncs mira, quan vaig començar amb aquesta responsabilitat dins del CREAF vaig començar a veure que al nostre sistema no era fàcil trobar algú treballant la visió de l’impacte des de les institucions amb una mirada estratègica. Hi havia persones en altres centres, per exemple donant suport a l’hora de preparar propostes de projectes per convocatòries on demanen justificar l’impacte de la recerca, però no rols estratègics.

Bé, de les primeres coses que vaig fer va ser intentar buscar xarxes internacionals a nivell europeu que treballessin l’impacte de la recerca. La cerca de xarxes, conferencies i de gent va donar lloc a una xarxa de contactes, que avui en dia es molt gran, i que em permet sentir-me molt més acompanyada en la meva tasca. Una de les primeres persones que vaig contactar es la Dra. Giovanna Lima, que inicialment havia sigut Impact officer al Trinity College, i després Responsable del programa d’impacte a la Universitat Erasmus de Rotterdam. Juntes vam fer moltes coses, com per exemple una formació per a gestors/es de recerca europeus sobre aproximacions estratègiques a l’impacte de la recerca des del punt de vista institucional.

Vam veure que teníem una inquietud compartida. Constatàvem que moltes institucions s’acostaven a l’impacte sobretot arran de les exigències de les convocatòries europees, especialment d’Horizon Europe, on l’impacte pesa molt en l’avaluació. Però alhora això coincidia amb un canvi més profund en la manera d’avaluar la recerca, cada cop més orientada a narratives qualitatives, al context, als valors i a les contribucions col·lectives.

Aquest primer pas obria la porta a anar més enllà del compliment d’un requisit i a pensar l’impacte com una eina estratègica i d’aprenentatge institucional, que ajuda els centres a explicar millor quin paper juguen en el sistema científic i en la societat. És en aquest marc que vam començar a intuir la necessitat d’una guia com RIING.

En aquesta guia, quan parlem d’impacte des del punt de vista d’un centre de recerca ens referim sobretot a la rellevància i els efectes que tenen les seves activitats, accions i decisions en els diferents entorns en què opera. És a dir, l’impacte té a veure amb què canvia, què es reforça o què es fa possible gràcies al que fa una institució, més enllà del fet d’haver dut a terme una activitat concreta. Des d’aquest enfocament, un centre de recerca genera impacte quan contribueix a la generació de coneixement dins mateix de l’acadèmia, en el desenvolupament professional de les persones que hi treballen, les contribucions a la societat, dins de la pròpia institució, etc.  

Quan parlem d’impacte busquem fer-li una volta a allò que fem i preguntar-nos a cada acció que fem “I què?”. Si per exemple demà volem muntar un programa de mentoratge amb 20 persones participants la pregunta que ens hem de fer és “Molt bé, ja tenim el programa, i ara què?”, què ha de passar després d’aquest programa? Quins canvis hem d’observar en les persones que hi han participat? Com contribuïm amb això a la seva carrera, al teixit de recerca, quin benefici en treu el centre mateix, etc.

Sí, clarament. En aquest procés també vam contactar amb el Dr. Fernando Borges, de la Universitat de Coïmbra i junts vam veure que aquestes preguntes ara mateix també són les que es comencen a fer les entitats avaluadores a l’hora d’avaluar centres també al sistema de recerca portuguès. Estem immersos en un canvi de context molt evident. Les entitats avaluadores no deixen de banda el que s’ha fet fins ara, però ho enfoquen d’una altra manera. Un bon exemple és la darrera avaluació dels centres CERCA a Catalunya que ja ha incorporat aquest  canvi de context i de mirada. En lloc de centrar-se principalment en indicadors agregats, es demanava identificar un nombre limitat de contribucions clau i explicar-ne la rellevància, per què és rellevant, què ha implicat i per a qui? No només a nivell a nivell social, sinó de tota la activitat que es dona dins d’un centre de recerca. Dona’m 5 projectes claus per l’entitat, sí, però per què aquests són els rellevants? Ja no pesa només el numero de publicacions o de projectes, sinó per què són rellevants.

Sí, a nivell de personal investigador fa més temps que es treballen models narratius d’avaluació i existeixen guies o manual per fer-los, com per exemple el Resumes for Researchers (UK), o el Researcher Impact Framework (RIF), que estructura o ajuda a explicar d’una manera narrativa la rellevància de la recerca d’un investigador o investigadora en diferents àmbits de treball d’una persona que fa recerca, no només la producció, sinó també tota la diversitat d’activitats que pot fer. En aquest cas es centra en quatre grans àmbits: generació de coneixement, contribucions a la societat, desenvolupament de persones i col·laboracions, suport a la comunitat investigadora( com la gestió del centre, o participar a comitès interns).

El que fem amb la RIING és traslladar aquesta mateixa lògica al nivell institucional. Els centres de recerca, igual que les persones, no són només els seus resultats finals: són entorns que creen condicions, impulsen trajectòries, sostenen comunitats i prenen decisions estratègiques. La guia adapta aquest enfocament narratiu per ajudar les institucions a explicar, amb evidències, per què les seves contribucions són rellevants, en quins àmbits ho són i per a qui, incorporant a més un cinquè àmbit clau: la sostenibilitat i resiliència institucional.

Sí, aquest canvi és molt clar, tot i que no és igual a tots els programes ni territoris. Cada vegada més agències i convocatòries estan incorporant formats narratius de CV que demanen explicar la rellevància de les contribucions, el context en què s’han produït i el paper concret de la persona investigadora, en lloc de limitar-se a llistar publicacions o indicadors.

A l’Estat espanyol, per exemple, ANECA ja ha introduït el currículum narratiu en els processos d’acreditació. Això no vol dir que desapareguin les publicacions o les mètriques, però sí que es demana un ús responsable d’aquests indicadors, sempre contextualitzats i justificats, i amb un èmfasi creixent en aspectes com la ciència oberta, l’impacte social o altres contribucions rellevants.

A nivell europeu, tant les ERC com les Marie Skłodowska‑Curie Actions ja utilitzen clarament aquest enfocament narratiu. En el cas de les ERC, es demana un CV que permeti destacar els assoliments més rellevants, explicant per què són importants, quin ha estat el lideratge de la persona investigadora i com aquestes contribucions la capaciten per desenvolupar el projecte proposat. No es valora la quantitat de resultats, sinó la seva qualitat i significació, en coherència amb els principis de DORA, CoARA i de la reforma de l’avaluació de la recerca.

A Catalunya, programes com els ajuts Beatriu de Pinós també demanen explícitament un CV narratiu, on es posa el focus en la trajectòria, la rellevància de les contribucions, el desenvolupament professional, la mobilitat, el lideratge i les bones pràctiques en recerca. De nou, les mètriques poden aparèixer, però no són l’eix central de l’avaluació.

En conjunt, el que veiem és una tendència clara cap a avaluar millor el sentit i el valor de les contribucions, més que no pas fer comparacions basades només en números. I aquest mateix canvi de mirada és el que el RIING vol portar, ara, a l’escala dels centres de recerca.

La guia vol ser un marc estructurat per ajudar a les institucions a identificar, descriure i comunicar l’impacte entès com a rellevància en tots els àmbits d’actuació. Volem ajudar a explicar quina és la rellevància del que fa el centre pensant en actors concrets, com governs o prenedors de decisions, i a la societat en general. Aquesta guia posa molt èmfasi en el context del teu entorn de recerca, i en els teus valors. Allò que tu vols promoure com a institució ha d’estar a la base de  com defineix el seu impacte i de com s’organitza i s’estructura estratègicament per fer-lo possible.

El que proposem és treballar amb narratives d’impacte basades en evidències, que permetin explicar la rellevància del que fa una institució de manera contextualitzada. Les mètriques quantitatives no s’eliminen, però s’integren dins del relat i s’utilitzen de manera responsable. Per exemple, si un centre organitza una conferència, no n’hi ha prou amb dir que s’ha fet: explicar quantes organitzacions hi han participat, d’on provenen o què n’ha sortit ajuda a entendre per què és rellevant. També que cal tenir en compte les evidències. Les evidències son claus, han de ser sensibles al context i a qui li expliques, per exemple, si estem responent a una avaluació de recerca, o si li volem explicar a la consellera la rellevància del CREAF, es fan servir narratives diferents.  

El RIING s’estructura en 5 àrees. Quatre coincideixen amb les que s’utilitzen pel personal investigador, però amb un canvi important: no es mira què fan les persones, sinó què fa la institució per generar impacte o rellevància, quines activitats impulsa i quines estratègies té. La cinquena  àrea és l’única clarament institucional: la sostenibilitat i resiliència institucional.  

Per a cadascuna d’aquestes àrees, la guia proposa un exercici retrospectiu: pensar què s’ha aconseguit, a través de quines activitats institucionals s’ha fet possible i amb quines evidències es pot demostrar la seva rellevància. 

En el cas de la generació de coneixement, l’impacte es pot explicar posant el focus en la mobilitat, l’accessibilitat i l’ús real del coneixement. La pregunta clau és: què fa la institució perquè aquest coneixement sigui obert, usable i fiable?

Aquí entren en joc els suports institucionals: quines eines posem a disposició, quines pràctiques promovem o quines polítiques tenim. Per exemple, disposar d’un repositori institucional obert i interoperable facilita que el coneixement circuli molt més enllà del moment de la publicació.

Les evidències permeten demostrar si això funciona realment: reutilitzacions documentades, descàrregues, accessos o citacions de dades. El resultat esperat és que el coneixement sigui més accessible, més reutilitzat i més fiable, i a la narrativa també es pot mostrar l’evolució al llarg del temps, per exemple si aquestes xifres han crescut.

En l’àmbit de desenvolupament persones i col·laboracions podem explicar si el centre participa al desenvolupament de carreres diverses, o si fomenta una major amplitud de competències. Es podria tenir un programa estructurat de mentoratge a diferents nivells de la carrera investigadora, també fer-ho a nivell de personal de personal de gestió de la recerca. Les evidències podrien ser la internacionalització de les persones, (segons el que cada institució vulgui aconseguir), o que les persones formades  augmentin la seva empleabilitat en el sistema de recerca, per posar algun exemple.

En aquest àmbit hi ha un tema clau que és la presa de decisions informades per la nostra ciència. Per exemple, el CREAF pot contribuir a que entitats del tercer sector ambiental utilitzin coneixement científic robust en les seves interaccions amb les administracions públiques, reforçant així processos de decisió millor fonamentats.

Aquest ús del coneixement pot derivar en noves col·laboracions, en projectes conjunts o en una relació més estructurada i continuada entre actors socials, administracions i el centre de recerca. És important entendre que aquests no són casos aïllats, sinó peces d’un mateix puzle.

Quan s’articulen en una narrativa coherent, aquestes contribucions permeten mostrar clarament quins valors guia la institució, quin és el seu rol específic en el sistema, qui en són els beneficiaris i quin valor real aporta el centre a la societat.

La guia dona exemples concrets i per cada àmbit dona idees del que es podria voler aconseguir en aquell àmbit d’impacte, associats a cada àrea d’impacte concreta. Amb tot, posem una taula amb activitats, evidències i de fonts on es poden trobar evidències. Tot pels cinc àmbits d’impacte. En aquesta part hem posat molt d’esforç perquè fos comprensible, amb exemples significatius i fer-ho fàcil. Això si, cal tenir clar que és una guia, no es una recepta. La institució ha de reflexionar què vol promoure, i això és un canvi del marc mental de la institució.

Doncs ens agradaria haver despertat la reflexió i haver aconseguit dues coses que no sempre es fan, en primer lloc, pensar en el que no ha funcionat i en el perquè no ha funcionat, i en segon lloc en el rol de la gestió de la recerca en tot plegat, en els perfils que no son investigadors sense els quals la recerca no es pot fer, gestors, tècnics, personal de suport, creen les condicions perquè la recerca es pugui fer. Seria molt interesant que moltes de les accions per promoure l’impacte de la recerca es fessin col·laborant molt més, personal de gestió i recerca, perquè moltes de les accions que fan possible l’impacte institucional només poden funcionar realment si es pensen i s’implementen de manera conjunta.

Jo he après moltíssim, per mi ha estat un repte posar-me a pensar a nivell ampli, a nivell institucional i estratègic i aterrar-ho en aquest document. Ha estat molt interessant treballar amb ells dos i obrir la mirada a anar més enllà de l’impacte de la recerca en quant a contribucions a la societat.

Si, vam enviar l’esborrany a diferents persones de diferents perfils a institucions molt diverses i uns quants ens van donar feedback. Vam buscar la contribució des de la comunitat d’impacte internacional i els hem reconegut dins del document. Totes estem pensant en com fer-ho, encara que ens haguem posat nosaltres a escriure-ho. Aquesta reflexió és global.

Al CREAF hem avançat molt, però cal continuar treballant-hi, encara ens falta desenvolupar una mirada més estratègica i compartida.  Disposar d’aquesta mirada ens ajudaria a alinear millor tot el que ja es fa tant des de les diferents oficines com des del personal investigador, i a definir objectius estratègics compartits sobre cap a on volem anar i com volem incidir en la societat o en el sistema de recerca.

Tenir aquests objectius compartits permetria que els esforços no fossin només la suma d’iniciatives individuals, sinó que totes poguéssim pensar i actuar de manera coordinada, orientant activitats, recursos i decisions cap a una mateixa visió d’impacte institucional.