Podem salvar una planta de l’extinció? La ciència darrera de les translocacions

Als aiguamolls de l'Empordà hi creix una planta que gairebé ningú coneix i que, tanmateix, només existeix en aquest racó de la península Ibèrica: el Plantago cornuti. Una espècie de plantatge de fulles grans que forma agrupacions de flors llarguíssimes, de fins a 30 o 40 cm.  Els darrers quinze anys la seva població ha caigut un 60%, entre altres motius, per l’alteració de l’hàbitat, els canvis d’usos del sòl o la contaminació de l’aigua. A dia d’avui es troba catalogada com a espècie "en perill d’extinció" al Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya. Davant d'aquesta situació, hi ha un compromís legal, però també ètic, per evitar que desaparegui. 

Però, com es fa això? La manera de conservar-la és tot un repte: agafar unes quantes llavors, fer-les créixer en un viver i tornar-les a plantar allà on puguin sobreviure. Aquest procés es coneix com a translocació, una de les principals eines de la biologia de la conservació.  

Les translocacions no són cap novetat si pensem en la conservació de la fauna. La recuperació de la llúdriga, el trencalòs o altres espècies amenaçades ha popularitzat aquesta estratègia entre el públic. En canvi, quan es tracta de plantes, continua sent una pràctica invisible. Aquest desconeixement respon al que anomenen “plant blindness” o ceguera vegetal: tendim a fixar-nos en els animals, però les plantes acostumen a passar desapercebudes, fins i tot quan sostenen els ecosistemes dels quals depenen aquells mateixos animals.
 

Segons la definició de la UICN (la Unió Internacional per la Conservació de la Natura), la translocació és el moviment intencionat d’organismes vius d’una zona a una altra. L’objectiu és clar: tota translocació ha de suposar un benefici per la conservació de l’espècie, la població o l’ecosistema.

No totes les translocacions són iguals. La diferència principal recau en si es fa dins del rang de distribució propi de l’espècie -el que anomenem restauració de les poblacions- o, per contra, es fa en un espai on l’espècie no hi havia estat abans -el que es coneix com a introducció-. 

En el cas de la restauració, tal i com indica el seu propi nom, l’objectiu és restaurar i conservar una població amenaçada dins del seu propi hàbitat. Hi ha dues formes:

• El reforç poblacional, que es dona quan es trasplanten individus dins d’una població ja existent. Un bon exemple seria el projecte del CREAF amb Plantago cornuti, a través del qual s’han plantat aproximadament 250 individus dins dels aiguamolls de l’Empordà, en col·laboració amb gestors i gestores del Parc i el finançament del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.
• En el cas de la reintroducció, l'espècie que es trasplanta ha d’haver desaparegut prèviament d'aquell territori. A nivell nacional, cal destacar el paper de la Comunitat Valenciana, amb reintroduccions d’espècies com la Silene de Ifac (Silene hifacensis), considerada extinta en gran part del territori.  

Pel que fa a les introduccions, la translocació més habitual és la colonització assistida, on es trasplanta una espècie de planta fora del seu rang autòcton per tal d’evitar la seva extinció. Es fa servir com a eina de gestió quan les amenaces al lloc de distribució original d’una planta no es poden eliminar, o quan s’ha alterat tant el seu hàbitat que ja no és viable per a ella viure-hi i desenvolupar el seu cicle vital. L’exemple més proper, tot i que a petita escala, el trobem en el capell d’aigua (Hydrocotyle vulgaris). Des del CREAF, amb l’estreta col·laboració dels gestors del Parc i el suport de l’administració de Catalunya, es va voler salvar aquesta espècie, en perill d’extinció, a través del reforç poblacional dins de l’espai natural del baix Ter, d’on és originària, i de la colonització de noves àrees als aiguamolls de l’Empordà.

Les translocacions són un dels àmbits de treball de la Sandra Saura-Mas, investigadora del CREAF, professora de la UAB i experta en aquesta pràctica. De la mà del seu equip tècnic, ha coordinat les iniciatives ReFlora i Translocat i, actualment, lidera el projecte Aiguaflor, tots ells finançats pel Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica. Els llocs d’actuació se situen al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i als Aiguamolls de l'Empordà. Alguns dels casos d’èxit amb els que ha treballat, en col·laboració amb el personal dels Parcs Naturals, són Plantago cornuti, Hydrocotyle vulgaris o Salicornia alpini. Totes elles espècies amenaçades a Catalunya, però també protegides. 

La particularitat d’aquestes espècies és que són pròpies d’aiguamolls, i no per casualitat: són un dels ecosistemes més amenaçats del món per pesticides, la pressió urbanística de la costa o pel canvi climàtic. Així que, ara per ara, la translocació pot arribar a ser l’única opció plausible per conservar les espècies que hi habiten.

D'acord amb Saura-Mas, la principal referència sobre translocacions la trobem al Manual de translocacions i bones pràctiques de la UICN, un document que l’ha guiada al llarg d’aquests anys i que estableix els criteris per justificar, dissenyar i implementar les translocacions com a eina de conservació. També inclou alguns factors a tenir en compte abans d’iniciar una translocació, com la mida mínima viable o les espècies presents al lloc de destí.
 

La Sandra ens explica la feina que hi ha darrere d’una translocació. El primer pas és escollir un lloc amb l’hàbitat el més semblant possible al natural i que estigui lliure de les amenaces que van posar l'espècie en perill. Un cop triat, es pot passar a l’acció!

L’equip es trasllada a camp per recollir esqueixos o llavors de la planta en el lloc d’origen i es porten a un viver perquè hi germinin i creixin. Aquest primer pas de recol·lecció és, de fet, el més delicat de tot el procés: cal agafar només les llavors o esqueixos estrictament necessaris i tenint en compte la variabilitat genètica, sempre que això sigui possible. 
 

Un cop les plantes tenen prou mida - n'hi ha una de mínima per garantir l'èxit, apresa a base d’experiències prèvies- es traslladen al terreny definitiu. Per facilitar que colonitzin l'espai, sovint cal retirar vegetació existent que hi competeix i limita el creixement, sobretot en zones de canyís. 

Però la feina no acaba amb la plantació. S’ha de fer el seguiment “com a mínim, durant dos o tres anys, mesurant creixement i supervivència per saber quins llocs han funcionat i quins no”, explica la investigadora. Aquest aprenentatge és clau per millorar futures accions.

L'èxit d'una translocació depèn de molts factors, i el primer  és escollir bé on es farà. Un repte especialment present als aiguamolls, perquè continuen patint una gran pressió humana. Un altre desafiament que s’hi afegeix és que les espècies rares i amenaçades solen estar poc estudiades pel que fa a la seva biologia i ecologia: “coneixem l’hàbitat on viuen actualment i han sobreviscut, però que potser no és necessàriament el millor per a l’espècie a dia d’avui, en ple canvi global”, adverteix l’experta. 

Un cop s’ha fet la translocació, tot i que s’hagi fet una bona planificació, també poden sorgir imprevistos. Un exemple el trobem en la introducció d’espècies exòtiques invasores, com el coipú: es va menjar una plantació translocada de jonc florit (Butomus umbellatus), una altra espècie amenaçada amb la que va treballar Saura-Mas. Per solucionar-ho, es va instal·lar una tanca d’exclusió d’herbívors al voltant de la plantació.

Altres imprevistos són invisibles a simple vista i molt difícils de solucionar, i tot i que són a escala superior, també són molt importants per la supervivència de les plantes translocades. “Aquí hi entrarien els efectes de les sequeres i l’alteració del règim hídric, influenciats pel canvi climàtic”, explica Saura-Mas. 

La conca mediterrània és un punt calent de biodiversitat dins d’Europa: presenta una elevada riquesa d’endemismes i espècies rares, moltes de les quals es troben amenaçades. Per això, no és estrany que Espanya sigui un dels països europeus on s’han fet més translocacions de plantes.

Però més translocacions no sempre vol dir més èxit. Un estudi internacional publicat al 2025, liderat per Sandrine Godefroid i amb la participació de més de 60 investigadors de 28 països diferents —entre els quals hi trobem la Sandra Saura-Mas des del CREAF—, analitza més de 3.000 plantes translocades a Europa i determina que 7 de cada 10 no arriben a considerar-se exitoses després dels 5 anys. L’estudi no es queda aquí, sinó que proposa mesures de bones pràctiques per augmentar-ne l’èxit, com ara millorar la planificació del lloc on es realitza la translocació i fer més seguiment a llarg termini. 

Precisament, aquesta elecció de l’hàbitat és el que preocupa més a la investigadora. “Trobar aquest hàbitat favorable és, actualment, la principal limitació amb la que ens trobem a l’hora de poder translocar espècies amb èxit”. Perquè és molt difícil que una translocació sigui exitosa si no va acompanyada d'una millora real de l'hàbitat on viurà. En aquest sentit, l’experta confia en la nova llei de restauració ecològica i el marc normatiu que n'ha de derivar. “Pot ser una bona oportunitat per millorar l'èxit de les translocacions futures, perquè posa el focus precisament en la recuperació dels hàbitats i ecosistemes”. 
 

Segons Saura-Mas, és un sí rotund. Moltes translocacions de plantes es fan arran de l’obligació legal, però també moral, de conservar una espècie única.

Ara bé, no sempre és possible complir amb tots els criteris que estableix el manual de bones pràctiques de la UICN,  que sovint requereixen d’uns recursos o un finançament que, simplement, no existeix. Tanmateix, quan la translocació es tira endavant, de vegades s'hi arriba massa tard: o no es poden fer estudis genètics previs per manca de pressupost o l'espècie ja es troba en una situació crítica quan s'hi intervé. Per això, moltes translocacions no acaben reeixint del tot, malgrat que la voluntat científica i administrativa hi siguin.

Casos d’èxit com el de Plantago cornuti – relicte dels Aiguamolls de l’Empordà- demostren que, en la conservació, actuar mentre encara hi som a temps pot marcar la diferència.