COP, de la coordinació multilateral al repte geopolític

Nascudes com un dels grans símbols del multilateralisme ambiental, les Conferències de les Parts (COP) reuneixen cada any prop de 200 països per negociar respostes comunes davant d'alguns dels grans reptes públics globals: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i la degradació del sol. El 2026 coincideixen les tres grans cimeres internacionals d'aquests àmbits, però ho fan en un escenari geopolític molt diferent del que les va veure néixer a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992. L'optimisme que va acompanyar la fi de la Guerra Freda i l'expansió de la cooperació internacional ha donat pas a un món marcat per la competència estratègica, la fragmentació social i política i una dificultat creixent per assolir acords globals.

Malgrat que els seus objectius fundacionals es mantenen intactes —reduir les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle en el cas de la COP del clima, aturar la pèrdua de biodiversitat en el de la COP de biodiversitat i combatre la degradació i la desertificació dels sòls en el de la COP de desertificació—, els seus compromisos s'han de desenvolupar en un fràgil equilibri entre la urgència ambiental i les creixents tensions internacionals. Avui, assolir consensos és més complex que fa tres dècades, les negociacions avancen més lentament i les tensions geopolítiques condicionen cada vegada més els acords.

Els primers signes d'esgotament del model de la COP del clima van aparèixer durant la primera dècada dels anys 2000, amb la negativa dels Estats Units a ratificar el Protocol de Kyoto —que obligava els països a reduir les seves emissions—, les reticències d'alguns països desenvolupats i l'ascens de grans economies emergents com la Xina, l'Índia i el Brasil. La dificultat de mantenir un sistema en què només alguns països assumien obligacions de reducció va culminar en el fracàs de la COP15 de Copenhaguen, que va marcar la transició cap a un nou model basat en les contribucions voluntàries de cada país.

L'evolució de les COP també ha donat lloc a un ecosistema paral·lel d'iniciatives i espais de col·laboració que transcendeixen la negociació formal entre estats. Hi destaquen aliances específiques com ara la Powering Past Coal Alliance (PPCA) i el Global Methane Pledge, així com pavellons regionals que busquen donar visibilitat a prioritats concretes, com el Med Pavilion de la Unió per a la Mediterrània.

Les delegacions nacionals han anat creixent amb el pas dels anys, alhora que s'ha ampliat la presència de representants del sector empresarial, ciutats, organitzacions no governamentals, bancs de desenvolupament, institucions financeres, fundacions filantròpiques i moviments socials. Aquesta expansió també es reflecteix en el nombre d'assistents: mentre que la primera COP del clima, celebrada a Berlín el 1995, va reunir unes 4.000 persones, la COP28 de Dubai va congregar prop de 85.000 participants, convertint-se en la cimera climàtica més multitudinària de la història.

El creixement de les COP reflecteix la transformació d'aquests espais, que han passat d'estar gairebé exclusivament centrats en la negociació entre governs a esdevenir grans escenaris de governança climàtica i ambiental, on conflueixen interessos, coneixements i capacitats d'acció molt diversos. Aquesta obertura ha permès incorporar nous actors i accelerar algunes iniciatives, però també ha augmentat la complexitat del procés i ha obert nous debats sobre la influència de determinats sectors, com ara la indústria dels combustibles fòssils, i sobre la capacitat real d'aquestes cimeres per assolir acords ambiciosos.

Malgrat les seves limitacions, les COP continuen sent un dels pocs espais on gairebé tots els països del món s'asseuen a negociar respostes comunes davant problemes globals. La seva evolució reflecteix les mateixes tensions del sistema internacional: són més multitudinàries, més plurals i més difícils de gestionar que fa tres dècades, però continuen sent un mecanisme imprescindible per coordinar l'acció col·lectiva davant la crisi ambiental.

El repte següent consistirà a reforçar la connexió entre les tres grans convencions ambientals —clima, biodiversitat i desertificació—, ja que, tot i que cadascuna respon a problemes específics i manté els seus propis processos de negociació, els seus objectius estan estretament relacionats: el canvi climàtic afecta els ecosistemes, la pèrdua de biodiversitat condiciona la capacitat d'adaptació i la degradació dels sòls agreuja la vulnerabilitat davant els impactes climàtics.

Per això, cada vegada més veus científiques reclamen una major coordinació entre les tres cimeres, així com entre els organismes que les impulsen i el coneixement que generen, per avançar cap a una resposta ambiental més integrada. Més enllà de les negociacions, l'equilibri entre l'ambició ambiental i la viabilitat política serà una de les principals proves del multilateralisme en els propers anys.