Tres continents, tres històries: la memòria climàtica amagada als boscos

A primera vista, un bosc caducifoli europeu i un bosc caducifoli japonès poden semblar molt semblants: troncs rectes, fulles amples que cauen a la tardor, i una explosió d’herbàcies a la primavera. El mateix passa si es comparen amb els boscos de l’est d’Amèrica del Nord. Tots formen part del mateix gran bioma del planeta: els boscos temperats caducifolis de l’hemisferi nord.

Tanmateix, sota aquesta aparença compartida s’amaguen diferències profundes. No només en les espècies que hi viuen, sinó en la seva història evolutiva. El que avui sembla un mateix tipus d’ecosistema és en realitat el resultat de trajectòries climàtiques radicalment diferents. Els boscos no només reflecteixen el clima actual: reflecteixen sobretot el passat.

Fa desenes de milions d’anys, els boscos temperats caducifolis formaven un gran cinturó continu a l’hemisferi nord. Euràsia i Amèrica del Nord estaven connectades per ponts terrestres i les plantes podien dispersar-se sense grans obstacles. Però aquesta continuïtat es va trencar.

La formació de grans serralades, l’obertura d’oceans i sobretot les glaciacions del Plistocè van fragmentar aquell bosc ancestral. Les poblacions es van aïllar durant mil·lennis, es van extingir o es van diferenciar. El resultat és el que avui es veu: tres grans regions: est d’Àsia, Europa i est d’Amèrica del Nord, amb ecosistemes aparentment equivalents però amb històries evolutives molt diferents.

Per entendre fins a quin punt aquesta història continua present, vam analitzar prop de 10.000 inventaris de vegetació forestal d’arreu de l’hemisferi nord. L’objectiu no era només comparar espècies, sinó reconstruir la petjada evolutiva i climàtica que encara conserven les comunitats vegetals actuals.

El primer resultat és conegut en botànica però rarament quantificat a escala global: els boscos de l’est d’Àsia són extraordinàriament rics en arbres i arbustos.

La causa principal és històrica. Durant les glaciacions, gran part d’Europa i Amèrica del Nord va quedar coberta de gel o sotmesa a climes molt secs i freds. En canvi, a l’Àsia oriental van existir grans zones relativament estables on moltes espècies van poder persistir. Aquestes regions van actuar com a refugis climàtics durant mil·lennis.

Això va permetre la supervivència de llinatges molt antics, alguns sense parents propers actuals, i també la seva diversificació posterior. Per això aquests boscos no només són rics en espècies: conserven una part important de la història evolutiva del bioma.

Europa presenta el patró contrari. Té menys diversitat d’arbres, però sorprenentment més diversitat d’herbàcies forestals.
Durant les glaciacions, la combinació de gel al nord i serralades orientades est-oest al sud va dificultar enormement la migració de les plantes. Moltes espècies arbòries es van extingir i no van poder recolonitzar el continent després del retrocés del gel.

Les plantes herbàcies, en canvi, van respondre diferent. Tenen cicles de vida més curts, dispersió més ràpida i poden colonitzar amb facilitat espais oberts. Després de les glaciacions van expandir-se ràpidament i avui dominen bona part de la diversitat forestal europea.

El resultat és un bosc estructuralment similar als altres continents, però evolutivament empobrit en el component arbustiu i arbori.

El cas més inesperat apareix quan no es compten espècies sinó història evolutiva. Els boscos nord-americans presenten el grau més alt de singularitat evolutiva.

Això significa que moltes de les espècies que hi viuen tenen pocs parents propers: representen branques aïllades de l’arbre evolutiu. La raó probablement és una combinació de factors. Les glaciacions van eliminar espècies en grans zones, però altres van sobreviure en refugis meridionals extensos, com els Apalatxes, i després es van expandir. A més, la presència de grans gradients latitudinals i serralades orientades nord-sud va facilitar moviments migratoris i processos de diferenciació.

El resultat no és simplement una riquesa intermèdia: és un conjunt d’ecosistemes amb identitat evolutiva pròpia.

La relació entre clima i biodiversitat també canvia segons el continent. No existeix una única regla universal.

A l’Àsia oriental, la variabilitat de les precipitacions és el factor més determinant: com més estacional és la sequera, menys llinatges antics persisteixen. A Europa, el factor clau és la variabilitat tèrmica anual. A Amèrica del Nord, les comunitats més singulars apareixen en zones climàticament més estables.

Això indica que la biodiversitat actual no respon només al clima present sinó a la combinació entre clima actual i història climàtica.

El missatge principal és senzill però profund: els ecosistemes són arxius històrics. Quan es compara un bosc europeu amb un asiàtic, no s’estan comparant només dues comunitats ecològiques. S’estan comparant milions d’anys d’extincions, refugis, migracions i estabilitat ambiental. La biodiversitat actual és, en gran part, el resultat d’aquesta memòria. Això ajuda a entendre per què ecosistemes amb condicions climàtiques semblants poden tenir diversitats tan diferents. També explica per què la resposta al canvi climàtic no serà igual a tot arreu: cada regió parteix d’un passat diferent.

En el context actual de canvi climàtic, aquesta perspectiva és especialment rellevant. Si la biodiversitat depèn en gran mesura de la història climàtica, la capacitat de resistència dels ecosistemes tampoc serà homogènia. Les regions que en el passat han funcionat com a refugis poden tornar a fer-ho. Altres poden experimentar pèrdues desproporcionades perquè ja van perdre gran part del seu patrimoni evolutiu. Això implica que conservar biodiversitat no és només preservar espècies o hàbitats, sinó també preservar trajectòries evolutives. Dos boscos amb el mateix nombre d’espècies poden representar quantitats molt diferents d’història natural.

Els boscos temperats caducifolis semblen, a simple vista, ecosistemes repetits a escala planetària. Però en realitat són tres versions d’una mateixa història interrompuda. Àsia conserva el passat llunyà. Europa mostra les cicatrius de les glaciacions. Amèrica del Nord manté una identitat evolutiva pròpia. La biodiversitat no és només un patró espacial: és una memòria temporal. I comprendre aquesta memòria és essencial per interpretar el present, i sobretot per anticipar el futur.
 

Article font: Loidi, J., Padullés Cubino, J., Fernández-Pascual, E., Jiménez-Alfaro, B., Marcenò, C., Biurrun, I., Campos, J. A., Chytrý, M., Gholizadeh, H., Indreica, A., Kavgaci, A., Krestov, P., Nakamura, Y., Naqinezhad, A., Novák, P., Peet, R. K., … You, H. (2025). Biogeography and evolutionary patterns of temperate deciduous forests in the Northern Hemisphere. Ecography, e08028. https://doi.org/10.1002/ecog.08028