“Cal declarar la guerra al canvi climàtic i reorganitzar institucions, territori, diàleg social, objectius i mitjans per guanyar-la”, entrevista a Jaume Terradas, reconegut a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara

El Centro Universitario de la Costa Sur de la Universidad de Guadalajara (Mèxic) atorga el reconeixement "Reconocimiento Naturaleza, Sociedad y Territorio 2025" a en Jaume Terradas Serra, per la seva trajectòria en la recerca científica i en la contribució a la formació acadèmica. El premi el concedirà la rectora de la universitat Mtra. Karla Alejandrina Planter Pérez durant el Coloquio Internacional sobre Biodiversidad, Recursos Naturales y Sociedad Ramon Margalef: La ecología en tiempos de crisis que es durà a terme el proper 6 de desembre en el marc de la Feria Internacional del Libro de Guadalajara (FIL). La organització ha destacat les contribucions del fundador del CREAF, que avui és professor honorari d’ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la generació i aplicació del coneixement dins del camp de l'ecologia i de l'educació ambiental.

Si, participaré de ponent en aquest col·loqui que enguany comptarà amb figures internacionals reconegudes de l’ecologia amb les que em fa molta il·lusió coincidir.  En José Sarukhán Kermez, ecòleg mexicà de prestigi mundial, reconegut per les seves contribucions a l’ecologia de poblacions i selves tropicals, fundador del Instituto de Ecología de la UNAM i de la CONABIO, i impulsor de generacions d’investigadors en conservació i gestió ambiental. També hi serà Exequiel Ezcurra, ecòleg argentí destacat per la seva recerca en ecologia vegetal, interaccions terra-mar i polítiques ambientals, exdirector del Instituto Nacional de Ecología i actualment director de recerca del Museu d’Història Natural de San Diego.

Cada any aquest reconeixement internacional porta el nom d’una personalitat de la regió, país o ciutat convidada d'honor a la FIL. Aquest any, la ciutat convidada d’honor és Barcelona i és per aquest motiu que el col·loqui porta el nom del meu mestre, l’ecòleg Ramón Margalef, que em consta que també és una gran inspiració per al estudiants d'ecologia a Mèxic.

En el meu primer llibre, Ecologia avui (1971), ja recollia el temor dels estudiosos de que les emissions de CO2 a l’atmosfera provoquessin canvis en el clima. De fet, el 1972 es va publicar l’informe Meadows Els límits del creixement, promogut pel Club de Roma, que analitzava diversos escenaris econòmics i ecològics, dels quals l’evolució posterior de les emissions ha seguit el pitjor al peu de la lletra, en una trajectòria que les 30 reunions COP i altres no han alterat gens.

Exacte. Els únics petits descensos en les taxes d’increment de les emissions s’han produït el 2008, amb la crisi financera, i els anys de la COVID. Des de 1975, la concentració de CO2 ha passat de 2.8 a 4.25 ppm. Al llarg d’aquest mig segle, molts hem estat advertint dels riscos que això suposa i de la necessitat d’una transició que abandoni els combustibles fòssils i acceleri l’ús d'energies renovables.

Encara que a l’Estat espanyol les renovables han fet un salt endavant important, a Catalunya hem quedat molt enrere. Per aquest motiu, fa uns anys es va formar l'Associació Renovem-nos, a la que em vaig sumar amb moltes altres veus científiques de renom. El nostre objectiu és mirar d’empènyer el país cap un molt més decidit esforç en la mitigació de les emissions i, encara més, en adaptació als efectes de l’escalfament climàtic, que a la Mediterrània estarà ben per damunt de la mitjana mundial.

Si. Abans ja de la constitució de l’actual govern de la Generalitat, vam fer un manifest anomenat “La legislatura del no retorn”, dirigida al futur president del Govern, que va acabar sent en Salvador Illa. Els signants vam ser nombrosos científics i moltes institucions acadèmiques, científiques i altres entitats. Avui, podem dir que s’ha establert un contacte sòlid amb el Govern.

Aquesta aproximació al Govern permet oferir-li un suport amb coneixement científic multidisciplinar, que ens ha de permetre fer bé les coses i vèncer els obstacles del negacionisme i el retardisme que grans interessos promouen per mantenir el consum d’energies fòssils. És un suport que l’actual Govern sembla disposat a emprar. El jurat del Reconeixement Paisatge, Societat, Territori Ramon Margalef ha tingut en compte entre altres coses les meves tasques de promoció d’estructures i educació a tots nivells per augmentar l’impacte del coneixement científic en la societat i en la governança.

Si, cal celebrar que fa molt poc el Parlament de Catalunya ha aprovat la reforma de la normativa de les energies renovables que, esperem, desencallarà molts projectes que fa anys que esperen i permetrà generar-ne de nous, per estimular l’adeqüació de la xarxa elèctrica, la disponibilitat de bateries addients i les intal·lacions de panells solars i aerogeneradors, tot i protegint espais naturals i agricultura de regadiu.

El mon encara no és prou conscient del que suposa l’emergència climàtica. Encara ens hem d’adonar que ens trobem davant de reptes com mai havien hagut de resistir les societats modernes, urbanes i industrialitzades, i que en països sencers, en el sud global, la gent es troba ja entre la fam i la migració obligada. Cal prendre consciència de que el clima influeix en pràcticament tot, des de la producció d’aliments i la salut de les persones, als usos del sòl (pèrdua de zones cultivables, d’espais litorals com platjes o deltes per la pujada del nivell del mar), els riscos de catàstrofes (sequeres llargues i intenses, incendis de sisena generació, inundacions per huracans més violents i freqüents, temporals de mar, etc.), processos d’autoacceleració (fusió dels gels i reducció de l’albedo terrestre, canvis en els corrents marins, etc.). També influeix en les economies i, per tant els llocs de treball i en els sistemes financers, amb el risc de fallida de les assegurances, etc.

Necessitem bones polítiques de mitigació i d’adaptació, i alhora pedagogia, basades en el coneixement científic, per vèncer les tàctiques obstruccionistes dels interessos econòmics que només veuen el curt termini i que llencen constantment missatges amb preteses solucions fàcils però falses.

Correcte. En el curs dels meus vuitanta anys de vida, la població mundial s’ha multiplicat per més de tres, I s’ha establert sobretot en ciutats. Un fenomen explosiu, però que ens fa més vulnerables ja que les ciutats depenen d’importar aigua, aliments i energia en enormes quantitats, i aquests proveïments poden fallar per efectes directes o indirectes dels canvis climàtics. Un altre factor de vulnerabilitat son les epidèmies, en especial les zoonosis víriques de les que la COVID ens en donà una mostra.

Els efectes del canvi climàtic no seran iguals arreu del mon. La temperatura puja més de pressa en algunes regions geogràfiques, i una de les més afectades és la regió mediterrània. Hem d’abandonar els combustibles fòssils, però no podem decidir sobre si també els abandonarà la resta del mon. Així, caldrà preparar-nos pels efectes que ja té i tindrà la crisi climàtica a la conca del Mediterrani. Caldrà pensar i prendre mesures d’adaptació que augmentin la nostra resiliència, mesures que ningú pot prendre per nosaltres. L’adaptació és un mot clau per les polítiques des d’ara i per temps indefinit. I per fer-ho possible cal bastir consensos, remodelar el sector agro-forestal-ramader, convèncer l’oposició ecologista amb actuacions que han de ser ben fetes i en llocs ben triats, però que son indispensables i que algun sacrifici no sols econòmic poden suposar, explicant que l’escalfament climàtic, i les sequeres i focs que comporta, empobreixen molt més la biodiversitat que les instal·lacions d’energies sostenibles. En definitiva, la nostra societat ha de declarar la guerra al canvi climàtic i reorganitzar institucions, territori, diàleg social, objectius i mitjans per guanyar-la. Ens hi va el futur del país.

Jo sempre m’he considerat un servidor públic. Quan em vaig trobar essent l’únic ecòleg en una universitat nova, i sense cap equip d’ecologia terrestre a Catalunya, vaig entendre que el que s’esperava de mi era que fes el possible per incrementar el coneixement ecològic amb recerca i amb educació. Vaig dedicar els primers anys a desenvolupar l’educació ambiental per a les escoles i a iniciar recerca sobre ecosistemes forestals. Després, vaig veure que la societat necessitava criteris científics en temes com conservació o incendis forestals i més experts en temes ambientals, així que vaig promoure la creació del CREAF per augmentar el potencial de recerca i vaig tenir l’oportunitat de ser a Madrid en una comissió que va obrir una porta a la creació d’estudis superiors interdisciplinars sobre medi ambient, porta que vaig explicar a un grup de professors de la UAB, que inicià el procés per endegar una nova licenciatura, la primera de ciències ambientals en l’Estat espanyol. 

Si, vaig sentir la necessitat d’impulsar l’ecologia urbana perquè creia que les ciutats son els ecosistemes que produeixen el 80% de la contaminació, amb poblacions desconnectades de la natura, i creixen arreu del mon. Així, amb l’Ajuntament de Barcelona vaig dirigir el projecte MAB-UNESCO11-Barcelona, del que en van sortir diverses publicacions i una exposició per la que van passar 130.000 persones. Naturalment, em va tocar d’estar en innombrables comités, grups de treball i juntes relacionats amb la temàtica ambiental, des de l’educació a la conservació i la gestió del territori. 

El reconeixement de la Universitat mexicana de Guadalajara l’agraeixo especialment en primer lloc perquè m’arriba d’un país llunyà, amb el que hi he tingut una relació puntual ja fa molts anys, però un país que alhora m’és proper perquè va acollir molts catalans que s’hi establiren després de la nostra Guerra Civil, un país que va estar molt present en la meva infantesa pel cinema i les cançons. I en segon lloc, perquè enguany aquest reconeixement duu el nom del gran mestre de l’ecologia catalana (i un dels més grans de l’ecologia mundial) Ramon Margalef. Podria afegir que també m’és molt grat el llistat de persones que m’han precedit en rebre la mateixa distinció, amb noms que he conegut des de fa molts anys pels seus treballs, com Gonzalo Halffter, o Arturo Gómez-Pompa, Rodolf Dirzo, Exequiel Ezcurra o el meu contacte directe previ José Sarukhán, o l’activista Vandana Shiva entre altres. De fet, em produeix un agraïment especial perquè el Reconeixement no és només per una feina que es mesura en nombre de publicacions en revistes de gran impacte, com sol passar, sinó perquè han considerat, crec, totes aquestes tasques de servei al país.

Jaume Terradas Serra, nascut a Barcelona l’any 1943, és considerat un dels ecòlegs més destacats de Catalunya. La seva trajectòria científica abasta camps com l’ecofisiologia vegetal, l’ecologia forestal, l’ecologia del foc, els efectes del canvi climàtic i l’ecologia molecular. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 2022, ha escrit diversos llibres que exploren la relació entre la societat i el seu entorn natural, entre els quals destaquen Biografia del món (2006) i El carro de fenc (2025), a més de prop de 200 articles centrats en educació ambiental.

Terradas va ser pioner en la creació del primer equip de recerca dedicat als ecosistemes terrestres a Catalunya i va jugar un paper clau en el naixement del CREAF, del qual va ser director durant una dècada. És catedràtic honorari d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i va exercir com a primer president de l’Associació Espanyola d’Ecologia Terrestre (AEET). També ha estat vicepresident de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN) i ha dirigit els departaments d’Ecologia i de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d’Ecologia (BABVE) de la mateixa universitat. A més, participa activament en comitès, juntes i patronats vinculats a la recerca, la conservació, l’educació i la gestió ambiental.

Aquest guardó va dirigit a persones que han fet grans aportacions a la pràctica de la conservació de la biodiversitat, dels recursos naturals i de la gestió ambiental, no només per la trajectòria en la recerca científica, també per la contribució a la formació acadèmica dins d'aquests camps i al desenvolupament d'institucions i estratègies socials alternatives orientades a la sostenibilitat.