3-30-300: així pots saber quanta natura hi ha a la teva ciutat

Com et sents quan mires per una finestra i veus les copes dels arbres moure's amb el vent? O quan camines per una ciutat on hi ha més arbres que cotxes? Potser una tarda d'estiu, a l'ombra d'un parc, amb amigues.

Probablement et trobes bé. Aquesta vista no és un caprici estètic: és allò que el nostre cos reclama. I avui sabem com satisfer-ho millor que mai. Aquí hi ha la norma 3-30-300: verd d'avantguarda! Les ciutats més innovadores adopten aquesta nova norma de planificació urbana per dissenyar espais al servei del benestar de la ciutadania.

Per entendre-la, parlem amb Sandra Calduch-Fernández, tècnica de suport a la investigació; actualment realitza el seu doctorat al CREAF. Des del 2021 treballa en l'anàlisi de la infraestructura verda i, en concret, com aplicar aquesta regla al territori. Ella mateixa ens explica com “la norma la va impulsar l'investigador Cecil Konijnendijk el 2021”, i que “servix com una guia per integrar la natura a les ciutats de forma equitativa, de manera que ofereixi els màxims beneficis a una ciutadania que sol estar allunyada dels espais naturals”.

Es recolza en tres elements, els tres tipus de contacte amb la natura que podem experimentar:

• 3-La visibilitat del verd. Veure almenys tres arbres des de la teva finestra.
• 30 - L'exposició al verd. Un barri amb almenys un 30% de cobertura arbòria.
• 300 - L'accés al verd. Tenir la zona verda més propera a menys de 300 metres.

El 30% es mesura a escala de barri, no de ciutat, per garantir l'equitat. “Un bosc periurbà com Collserola a Barcelona podria distorsionar les dades” explica Sandra Calduch-Fernández “a priori podria semblar que hi ha coberta arbòria, però després, segons quin barri, no n'hi ha prou”.

I el 300 no es conforma amb qualsevol espai: ha de ser públic i de qualitat. "Per qualitat s'entén que han de ser espais d'una mesura suficient, amb diversitat d'espècies que tinguin arbres que generin ombra i que a més tinguin serveis per a la ciutadania, ja siguin espais de joc o d'oci", explica.

Conèixer els beneficis del verd urbà és una cosa; portar-ho a la pràctica, una altra de ben diferent. Com es planifica una ciutat perquè aquest verd arribi a tothom de manera equitativa? Calduch-Fernández insisteix en un matís: la 3-30-300 és una guia i no obliga a res. “Pot ajudar els ajuntaments a orientar-se: quina és la diagnosi del seu verd actual, quant n'hi ha i com està organitzat”, explica.

Cada municipi decideix com aplicar-la segons els recursos de què disposa. I aquí apareix la primera dificultat. Calduch-Fernández ens assenyala: "la disponibilitat de dades que poden tenir les administracions per fer aquests càlculs, perquè no tots els ajuntaments disposen del tipus d'informacions necessàries com a inventaris actualitzats d'arbrat o registres dels espais públics".

Hi ha, a més, un obstacle de fons: la norma va néixer al nord d'Europa i això genera dificultats sobretot en els elements del 3 i del 30. No és només una qüestió d'espai per plantar a ciutats compactes. També hi influeix el clima: a zones semiàrides o zones mediterrànies, on el desenvolupament dels arbres es veu limitat per la disponibilitat d'aigua.

La manca d'espai per plantar no és una sentència. De vegades un límit genera noves possibilitats. Com recorda Sandra Calduch-Fernández, “qualsevol espai verd, per petit que sigui, pot comptar: el pati interior d'una comunitat, el terrat d'un edifici, una façana”.

De fet, les noves edificacions ja estan obligades a incorporar-hi arbres o zones verdes. I on no hi cap un arbre hi caben altres solucions: cobertes verdes, jardins verticals, horts comunitaris, escocells vegetats i jardins de pluja (paviments porosos revegetats que absorbeixen l'aigua de les tempestes i redueixen les inundacions).

Moltes d'aquestes solucions impliquen qui viu al barri. Als escocells, per exemple, "alguns ajuntaments s'encarreguen de repartir les espècies i després és la ciutadania la que s'encarrega de mantenir-lo, regar-lo i cuidar-lo", explica Calduch-Fernández. La participació ciutadana també pot entrar en el propi càlcul de la norma. Com recorda Calduch-Fernández, mitjançant enquestes sobre quins arbres es veuen des de casa o quina qualitat tenen els parcs propers. I pot pesar en la decisió sobre què crear a cada lloc; aquí un hort comunitari, allà un parc.

El repte, de fons, és habitabilitat. Es calcula que el 2050 el 70% de la població mundial viurà a ciutats, i les onades de calor i les sequeres seran més llargues i intenses. Si no s'incorpora més verda a les ciutats, serà insostenible viure-hi. Estem parlant d'un dret: l'accés just i equitatiu als espais verds ja figura entre els Objectius de Desenvolupament Sostenible. La pregunta que deixa oberta és, en realitat, una crida a l'acció: de debò ens podem permetre continuar planificant les nostres ciutats sense pensar primer en el verd que les farà habitables?

AUTORÍA: