Els rius on hi ha castor europeu emmagatzemen un 26% més de carboni

El castor europeu (Castor fiber), una espècie protegida per part de la Unió Europea, ha augmentat la seva població al llarg de les darreres dues dècades a Espanya i, actualment, ja es troba a les portes de Catalunya. Avui es publica un nou estudi a Communications Earth & Environment, liderat per l’investigador Lukas Hallberg de la Universitat de Birmingham i on participa el CREAF, que demostra, per primer cop, que les preses que construeixen els castors fan que aquelles zones de riu emmagatzemin un 26% més de carboni al llarg de l’any. Aquest carboni s’acumula principalment als sediments i a la fusta morta generada per la inundació, i pot romandre emmagatzemat fins a tres dècades. Aquesta espècie també té efectes positius sobre el cicle de l’aigua, perquè s’hi infiltra més i s’omplen els aqüífers.

El castor europeu és una espècie autòctona que va desparèixer pràcticament del mapa europeu al segle XIX per la caça. “La seva expansió a Espanya, que va començar a principis del 2000, ha generat controversia per les possibles afectacions als boscos de ribera. Però hem de tenir en compte que la vegetació que tenim aquí està adaptada a la seva presència i amb aquest estudi mostrem els beneficis que aporta aquest mamífer per mitigar el canvi climàtic”, destaca Josep Barba, investigador del CREAF i coautor de l’estudi. També hi ha preocupació en el sector agrari, especialment en conreus situats a tocar de la llera del riu, “però gairebé tota l’activitat del castor es concentra en els primers 20 metres des del marge fluvial, de manera que l’afectació acostuma a ser molt localitzada”, continua Barba.

Tot i que l’investigador també aclareix que la reintroducció no s’ha de fer en cap cas de manera il·legal i sempre ha de ser de manera planificada i basada en evidència científica. 

El mecanisme darrere aquest augment de carboni és que el castor construeix les seves preses tallant branques, arbustos i petits arbres que després entrellaça amb fang, pedres i sediments del mateix riu. Aquesta estructura frena la velocitat de l’aigua i crea una zona inundada aigües amunt. En reduir-se el corrent, el material orgànic, com ara fulles, restes vegetals o fusta morta, s’acumulen i passen a formar part dels sediments que contenen molt carboni. “En alentir l’aigua, retenir sediments i ampliar els aiguamolls, els rierols es converteixen en potents embornals de carboni. Aquest estudi pioner representa una oportunitat important i un avenç per a futures solucions climàtiques basades en la natura a tot Europa”, destaca el Dr. Joshua Larsen, de la Universitat de Birmingham i un dels autors principals de l’estudi.

L’estudi es va fer durant un any en un tram de riu de 800 metres a la conca del Rin a Suïssa on hi ha presència de castor des de l’any 2010. Es van mesurar tots els fluxos de carboni entrants i sortints del sistema en tres punts del riu: abans de la zona amb preses, dins de l’àrea modificada pel castor i aigües avall. En concret, l'equip va combinar mesures de cabal amb  sensors automàtics, mostrejos d’aigua i cambres de gas per quantificar emissions de CO₂ i metà. També van analitzar sediments i biomassa per calcular l’emmagatzematge de carboni.

Segons l'equip, les preses del castor també transformen el paisatge fluvial. En frenar el corrent, l’aigua deixa de circular ràpidament riu avall i té més temps per infiltrar-se al subsòl. Aquests espais inundats incrementen la recàrrega de les reserves subterrànies i millora la qualitat de l’aigua, que es filtra lentament a través dels sediments. “Potser amb menys aigua visible en superfície en alguns moments perquè es redueix el cabal, però amb més reserva amagada sota terra, disponible a mitjà i llarg termini en cas de sequera”, explica Barba.

El castor europeu va estar a punt de desaparèixer al segle XIX a causa de la caça per aprofitar-ne la pell, la carn i el greix.  Al segle XX, diversos països europeus, com Suïssa, en van impulsar la reintroducció, fet que va permetre que l’espècie s’hagi anat recuperant progressivament. En el cas d’Espanya, va arribar l’any 2003, quan uns activistes belgues van alliberar de manera il·legal una desena d’exemplars a Navarra.

Inicialment, hi havia la percepció que era una espècie invasora. En aquest sentit, l'investigador  aclareix que el castor europeu no s’ha de confondre amb l’americà, que pot generar impactes molt més grans fora de la seva àrea natural. Són espècies amb comportament molt diferents i, en el cas de l’europea, s’alimenta sobretot d’herbes i arbustos de menys de cinc centímetres de diàmetre i construeix preses més petites, habitualment en afluents secundaris o terciaris, no en grans rius. “Amb el castor americà sí que veiem imatges a la Patagonia amb milers d’hectàrees d’arbres morts perquè no és nativa; això amb el castor europeu no passaria”. 

Des del 2020 inclòs al Llistat d’Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE) a Espanya, cosa que en prohibeix la caça i la captura, excepte en casos molt excepcionals autoritzats per control. Des d’aleshores s’ha expandit per les conques de l’Ebre, el Guadalquivir i el Tajo. Encara no hi ha constància a Catalunya, però ha arribat a les portes de Mequinensa. Així que “veure’l a Catalunya només és qüestió de temps”, finalitza Barba.

Article de referència: Hallberg, L., Larsen, A., Ceperley, N., d’Epagnier, R., Brouwers, T. F., Schaefli, B., Thurnheer, S., Barba, J., Angst, C., Dennis, M., & Larsen, J. R. (2026). Beavers can convert stream corridors to persistent carbon sinks. Communications Earth & Environment.  DOI: 10.1038/s43247-026-03283-8