Josep Peñuelas i l'interrogant d’estudiar la vida

Si es connecten els punts essencials de la vida de l’ecòleg Josep Peñuelas, es confirma que la forma resultant adquireix sentit perquè explica on l'han dut les decisions que ha pres, les situacions que ha encarat i amb qui s'ha trobat. I el que segur que ha sigut aquest ecòleg, investigador del CREAF i professor d'investigació del CSIC –i per descomptat segueix sent– és curiós i intuïtiu a banda de perseverant, segurament a parts iguals. “Sempre m’ha interessat entendre com funciona la vida, em sembla una meravella extraordinària: ja des de petit amb 11 o 12 anys anava a la biblioteca de Figueres a llegir llibres i revistes científiques, apart de jugar a futbol, que també m’agradava molt”, recorda. Mentre remarca que llavors ja podia entendre l’anglès científic: “no és massa difícil, no es pot comparar amb veure cinema en versió original, per exemple”. 

La determinació el va mantenir en el convenciment d’estudiar Biologia, esquivant la insistència de docents i familiars per matricular-se a Medicina, Matemàtiques o Enginyeria. “Sovint he recordat aquell consell i ara constato que l’interessant és dedicar-se a estudiar la vida tenint coneixements de matemàtiques, enginyeria i química. El que no vaig seguir és el consell d’especialitzar-me en una sola d’aquestes disciplines”, reflexiona. I, de sobte, les passes fetes van prenent significat, perquè tracen línies entre els punts i s’hi troben explicacions: “Curiós, no hi havia pensat mai així... encara recordo la sorpresa del professorat quan vaig dir que volia estudiar Biologia... i a casa els hauria agradat que fos enginyer de Telecomunicacions. Però tenia claríssim com és d’encisador estudiar la vida, és l’enginyeria dels nostres cossos”. 

Els humans hem entrat a l’àmbit d’estudi d’aquest investigador prolix com una espècie més, com “un component més per mirar d’interpretar com funciona la vida”. I dins d’aquesta visió macro hi té cabuda l’univers, dels àtoms al big bang, interès que explica amb la veterania al punt de mira: “m’estic fent gran i estic començant a fer una síntesi. M’interessa molt l’ecologia teòrica per mirar d’interpretar el món. Com mes m’hi endinso, més em meravello que segueixi funcionant”. Una sorpresa vinculada als límits de creixement, en què el canvi climàtic té un paper protagonista.

Amb un discurs imparable i àgil que connecta idees constantment, Peñuelas va teixint afirmacions contundents sempre amb un somriure. I s’interroga sobre per què la nostra civilització no ha col·lapsat, utilitzant el mateix to amable i franc amb el que es mostra encisat per la meravellosa diversitat i complexitat de la vida. Una complexitat que ens està portant a “acostar-nos a la capacitat de càrrega de molts sistemes, a partir de la qual ja no podrem créixer més i només es pot esperar que les pertorbacions ens facin anar enrere. Ens recuperem segons la pròpia resistència i resiliència i, sinó, col·lapsem i desapareixem”, curt i ras. “La mort és el gran invent de la vida, és el més barat que hi ha”, afirma, amb una frase que sembla extreta del discurs d’Steve Jobs a Stanford el juny de 2005. “Ens sabem reproduir i tornar a començar amb l’ADN, que és molt barat, la prova és que no ha canviat al llarg de tants milions d’anys. I no només els humans, també altres organismes... em sembla extraordinari”.

Però la nostra societat no ha col·lapsat, “ni tampoc nosaltres, els nostres organismes, els nostres sistemes i comunitats”. I ho atribueix al fet que “al llarg de l’evolució hem adquirit uns marges de seguretat molt amples”, que funcionen com a protecció. En parla tot fent referència al que anomena “els amortidors del sistema Terra” i els explica com “la capacitat enorme de la Terra d’evolucionar i permetre que hi convisquin milions d’espècies i d’organismes diferents. És una meravella que al llarg de l’evolució s’hagi generat tal diversitat de maneres d’encarar l’ús de l’energia i de la matèria en l’espai. I, alhora, totes les espècies tenen en comú unes lleis senzilles i universals de conservació de la matèria i l’energia, d’ocupació de l’espai, d’evolució en selecció i alguns fenòmens estocàstics”. El dia i la nit, les estacions de l’any, les plagues i els huracans són pertorbacions que conviuen amb una de tan determinant com és el canvi climàtic.

Una es demana si connectar tanta informació està en l’origen d’un cert vertigen, justament perquè es té la dimensió i les seves conseqüències. I per primera vegada, la contundència de Josep Peñuelas esdevé autocrítica, amb un somriure a la boca, però autocrítica. “Vertigen no me’n fa, no, encara voldria tenir més informació. Però tenim moltíssimes dades i pensem poc, utilitzem Intel·ligència Artificial i estadística, però ens falta pensar una mica més, que no se’ns endugui el dia a dia. Em preocupa no tenir la calma necessària per interpretar. Soc el primer que falla en això: treballo amb una xarxa enorme i enriquidora de col·legues i, com a conseqüència, em costa trobar espais de calma”. I, a continuació, admet que sabem que el nostre comportament com a societat ens porta al desastre però seguim, sense una visió a mig ni a llarg termini. 

Al seu discurs hi apareix sovint una defensa: “tothom hauria de tenir habitatge, alimentació i educació. I hauríem de protegir els nostres companys a la Terra, altres organismes als que no coneixem massa bé i respectem poc”. I en aquest punt anomena el principi de Sant Mateu, segons el qual quanta més informació i recursos tenim, millor els aprofitem i més ben parats sortim de la interacció amb altres, que malauradament es poden quedar enrere.

Per atrevit que sembli, la línia que ressegueix els punts de la vida d’aquest ecòleg afable i apassionat esbossa la cal·ligrafia de la paraula gaudi, que ressona al seu discurs.