Diana Pascual o la vida a través del bosc

Ser una de les poques enginyeres de forests del CREAF i arribar-hi des de la consultoria ambiental i la modelització hidràulica confereix un perfil singular a la Diana Pascual. La seva és una trajectòria de decisions valentes preses sovint des de la intuïció, com la d’involucrar-se en projectes de recerca des d’un perfil professional marcadament orientat a la transferència de coneixement. “Mai vaig pensar que treballaria en ciència, jo anava directa a l’empresa”, exclama, mentre recorda que el seu bagatge en models fluvials per avaluar riscos d’inundació conseqüència del canvi climàtic va ser clau per incorporar-se al projecte ACCUA del CREAF ara fa 15 anys. A continuació, va contribuir al projecte LIFE MEDACC, es va integrar al grup de recerca especialitzat en aigua del centre, i cada dia consolida l’íntim desig que el medi ambient sigui el protagonista de la seva dedicació professional. “La meva relació amb la natura és molt forta, de les millors experiències que tinc”, rememora. 

"Mai vaig pensar que treballaria en ciència, jo anava directa a l'empresa"

De manera eloqüent explica que l’aigua és com “un vector que flueix” en la seva dedicació professional, orientada a la transferència de coneixement per informar tant l’acció política, com moltes decisions tècniques, per exemple, de comunitats de propietat forestal. “Sempre he pensat que la tasca que faig està molt arrelada, és molt visual i permet molta aplicació i replicació”, assegura.  

Pensa ràpid i s’expressa amb molta agilitat, com si tingués la certesa que convé encabir el màxim d’informació en un temps finit que cal aprofitar. I dona tal quantitat de dades que, quan has reaccionat, t’ha explicat per què es va sentir tan còmoda estudiant Enginyeria tècnica forestal a la Universitat de Valladolid i després la superior a la Universitat de Lleida; les beques posteriors que va obtenir per estudiar als Estats Units, a Bèlgica i a Hongria i els voluntariats per a organitzacions com ara una escola forestal de Colòmbia i un projecte de cooperació sobre drets humans i aigua a El Salvador. “La universitat va ser una de les millors experiències que he tingut, l’oportunitat que em va brindar també ha contribuït a que sigui el que soc. I, a més, Enginyeria de forests és preciosa perquè coneixes el funcionament dels ecosistemes, aprens a identificar espècies vegetals i animals, entens procediments de la natura... Val a dir que la part d’enginyeria és dura, però em va omplir molt: m’agraden molt els números, tinc facilitat per fer càlculs i m’ho passo molt bé jugant-hi”, recorda. 

La ment d’una enginyera

La transferència de coneixement científic a la que es dedica la Diana Pascual dona suport a la ciència, tal com expressa ella mateixa. “Faig més transferència que ciència, perquè el resultat de la meva feina és més aplicable des de la gestió forestal i des de la propietat ramadera i del territori, per exemple, que no pas des de la ciència”, reflexiona. “Contribueixo a la ciència i dissenyo i impulso molts experiments de gestió forestal al camp, mesurant, aplicant criteri científic... òbviament, perquè els resultats es puguin aplicar i siguin consistents”. Una de les principals derivades de la seva dedicació és informar des del rigor científic de l'elaboració de polítiques públiques.  

Una de les principals conseqüències és que publica a revistes divulgatives, intervé en la redacció de manuals i articles de posicionament adreçats, per exemple, a la Comissió Europea, i comparteix resultats a seminaris i xerrades, per anomenar-ne alguns. Admet que en el passat va sentir el pes d’una certa auto pressió per publicar articles científics i que, fins i tot, va valorar matricular-se als cursos de doctorat: “No ho descarto en un futur, no ho descarto...”, afirma. Si bé posa èmfasi en què mai abans havia pensat dedicar-se a la carrera científica.

I clou amb la suau contundència que li és característica, per explicar com transita per l’entorn científic, encara prou jeràrquic: “No em sento pas una intrusa. No experimento en absolut la síndrome de la impostora: el que passa és que tinc més el cap moblat com una enginyera que com una científica. I, per tant, em deixo portar per coses pràctiques i aplicades i no em sento tan còmoda escrivint articles científics. Avui em trobo més al meu lloc intervenint en una xerrada de transferència, que a un congrés científic”. 

Treball a 4 mans

De cop i volta passa al plural i ja no l’abandona: és quan relata la col·laboració colze a colze amb l’investigador del CREAF Eduard Pla, amb qui comparteix propostes, treball de camp, disseny d’experiments sobre el terreny, hores d’anàlisi i cerca de solucions des del primer dia que va posar els peus al centre. Es pot parlar d’un tàndem professional consolidat sobre l’eix de la implicació i la capacitat de treball. 

Al llarg de 15 anys, el focus de la seva col·laboració conjunta ha anat evolucionant, si bé sobre la taula sempre hi ha hagut aigua, bosc, gestió forestal, sequera i canvi climàtic. Al seu àmbit de coneixement sobre bosc i  adaptació al canvi climàtic hi estan incorporant aspectes de viabilitat sòcio-econòmica. “Hem introduït la variable de ramaderia extensiva, per disposar de més carboni al sòl, mantenir l’efecte de la gestió forestal en el temps i millorar les pastures i la biodiversitat”, explica. “Parlem molt del concepte de paisatge en mosaic, per disposar de diferents usos i serveis, reduir el risc d'incendi i millorar la biodiversitat, i ho estudiem des de parcel·les experimentals, en un treball amb 200 persones a Girona, Osca i La Rioja. Una de les voluntats és que els sistemes pastorals de muntanya arribin a la Comissió Europea i es puguin transformar en polítiques". Aquest és, de fet, un dels requisits de la Comissió als projectes de recerca Life. 

El bosc segueix resseguint la seva vida i el darrer moviment que ha fet l’ha portat a la província més forestal del territori espanyol, Sòria, per instal·lar-se a un petit poble de muntanya. La voluntat inicial és apropar-se a la família i la conseqüència més radical és anar a viure a un poble de 50 habitants. “No ens ho hem pensat gaire”, afirma sense recança. “Porto més de 20 anys de lloguer i volia tenir la llibertat d’anar on em portin els moviments. No em fan por aquests canvis”.