Els sòls només si són vius sostenen la vida: una crida global i una oportunitat per a Catalunya

Els sòls són molt més que la terra que trepitgem. Són un univers viu, habitat per milions d’espècies que, malgrat ser invisibles, treballen per nosaltres cada dia sostenint el funcionament dels ecosistemes. Un sòl viu i sa és fonamental per regular el cicle de l’aigua, fixar carboni, reciclar nutrients, i al capdavall, mantenir la fertilitat gràcies a la qual produïm els nostres aliments. Els sòls són, per tant, una peça clau de la nostra economia, i tanmateix, són tot sovint menystinguts, quan no del tot ignorats, a l’hora de desenvolupar estratègies de conservació, així com en la presa de decisions sobre polítiques públiques en matèria de biodiversitat.

Aquesta setmana, 128 investigadores i investigadors de tot el món hem signat una carta oberta publicada a la revista Plants, People, Planet per demanar a governs i institucions que enforteixin la recerca i el monitoratge de la biodiversitat del sòl, un indicador clau de la salut del sòl. Per exemple,  microorganismes i insectes com fongs, escarabats, cucs de terra, o àcars ajuden al sòl a ser més fèrtil per conrear aliments i a resistir plagues. La carta, adreçada a la reunió del Subsidiary Body on Scientific, Technical and Technological Advice de la Convenció de Biodiversitat de l’ONU (SBSTTA-27), subratlla que sense incloure el sòl en les polítiques nacionals, difícilment assolirem els objectius del Marc Global de Biodiversitat de Kunming-Montreal ni de la Dècada de les Nacions Unides per a la Restauració dels Ecosistemes.

Més enllà d’aquestes grans iniciatives internacionals, que sovint ens semblen molt allunyades de la nostra realitat local, la crida de les expertes sota signants de la carta és ben clara: cal coordinar i harmonitzar esforços entre països. Això es tradueix en adoptar procediments estandarditzats per al mostreig i l’avaluació de la biodiversitat del sòl com els que proposa l’Observatori Global per la Biodiversitat del Sòl. Només així podrem comparar les dades que tant d’esforç i diners ens costa obtenir i actuar de manera efectiva davant la degradació dels sòls, un problema que ja compromet la productivitat agrícola, i augmenta l’erosió i la pèrdua de carboni en els nostres ecosistemes a escala global. 

Però a més de millorar la coordinació entre països, a títol personal encara afegiria que cal millorar la coordinació entre institucions a dins dels països. Fer-ho suposa tot un repte i alhora una oportunitat de lideratge per Catalunya. El nostre país compta amb iniciatives pioneres a l’estat espanyol com el projecte SISEBIO, liderat pel CREAF, que té com a objectiu conèixer i monitorar la biodiversitat del sòl en els diferents ecosistemes. Perquè aquest esforç sigui plenament efectiu, cal estendre el seu àmbit d’actuació, dotar-lo de finançament estructural, i que, en la mesura del possible, s’alineï amb els procediments harmonitzats proposats a escala internacional. Això només serà possible si es continuen enfortint les nostres institucions de recerca i seguiment de la biodiversitat, tant aquelles de relativament nova creació com és l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, com aquelles ja existents com els Museus de Ciències Naturals de Barcelona i de Granollers, o el Centre de Recursos de Biodiversitat Animal de la Universitat de Barcelona.  

Un bon exemple de les oportunitats que suposa alinear els objectius i les capacitats d’aquestes institucions, podria ser la molt necessària construcció d’un banc de codis de barres genètics de la biodiversitat present a Catalunya. Una tècnica molecular que aprofita seqüències curtes de l’ADN de les espècies per identificar-les de manera eficient, ràpida i econòmica, però que només és fiable si disposem de llibreries de referència taxonòmicament acurades i precises. No en tenim cap per la biodiversitat catalana i depenem d’iniciatives desenvolupades per tercers països. Gràcies a les valuoses col·leccions que custodien el MCNB, el MCNG o el CRBA, desenvolupar aquest banc de dades genètiques requereix d’una inversió mínima i el resultat seria tenir una eina clau per identificar espècies i seguir-ne la seva distribució i abundància al llarg del temps.

No hi ha dubte dels beneficis potencials que suposa la cooperació entre institucions d’un mateix país. El repte però és superar les múltiples barreres que de manera inesperada sorgeixen en el procés. És aquest el cas de la  benintencionada proposta de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya, una iniciativa que va quedar encallada en la passada legislatura, i que precisament hauria de ser fonamental per garantir la coordinació institucional i la continuïtat de les polítiques encaminades a augmentar el coneixement i la conservació del nostre patrimoni natural. Com sovint sentim a dir, ens cal, també en això, una mirada llarga i un sentit de país. Necessitem estructures estables pròpies, ben finançades, que coordinin els nostres esforços en recerca, en gestió i en divulgació dels valors associats a la biodiversitat.

La salut dels nostres sòls és la salut dels nostres ecosistemes i també la del nostre sector primari, i per tant, la clau de volta del sosteniment de la nostra alimentació futura. En un temps marcat pel canvi global, és ara més que mai imprescindible que ens coordinem internacionalment, i per aconseguir-ho cal començar per posar-se d’acord també a casa nostra.