Valentí Zapater Barros
Si em preguntes quina és la meva religió, et diré que la natura.
Sempre m’he sentit part d’ella, tot i que, segons com es miri, si l’anomenem, si aquesta paraula existeix, és que no ens en considerem part. Això no és idea meva. Ho diu el filòsof Timothy Morton. I l’entenc perfectament. El que faig cada dia té a veure amb això, d’una o altra forma.
La meva professió sempre ha anat, i continua, a cavall entre aplicar el meu coneixement a la resolució de problemes ambientals, i transmetre aquesta connexió amb la natura.
De fet, crec que aquesta connexió és imprescindible per sobreviure com a espècie a la crisi climàtica.
En el meu temps lliure, res no canvia. Alguns m’han trobat en el cim d’una muntanya o en els avencs més fondos del món. Però sempre sentint com els peixets d’un rierol de muntanya em fan pessigolles als peus, embadalit pel cant aflautat i gairebé aquàtic de l’oriol o copsant la immensitat del planeta al meu voltant, assegut immòbil i sol en una cova.