Els motius que provoquen grans incendis forestal al territori català tenen dos vessant clares, una socioeconòmica i una altre climàtica, a part de la pròpiament natural: la vegetació es crema, ho fa des de que es va estendre pels continents al Carbonífer, i ho fa particularment a les sabanes, al bosc boreal i també al mon mediterrani.
Els investigadors del CREAF i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona (els dos primers) Joan Pino, Francisco Lloret i Josep Maria Espelta han resumit en una carta d’opinió algunes idees davant del debat generat al voltant de l’incendi de la Ribera d’Ebre.
En aquesta carta els investigadors puntualitzaven les següents idees:
- A la zona de la Ribera de l’Ebre, com a molts llocs de Catalunya, hi ha hagut un augment de superfície de forestal el darrer segle. Aquest augment ha estat provocat, en gran part, per l’èxode rural i l’abandonament de les zones de cultiu, sobretot en aquest territori de cultiu de secà.
- El mapa de cobertes de l’any 1956 comparat amb el més recent (del 2019) ens mostra que durant aquest temps un 10% de la superfície de Catalunya s’ha convertit en bosc, mentre que un 13% ha deixat de ser cultiu (hem perdut més de 10.000 hectàrees de cultiu)
- Aquest canvi en l’ús de la terra ha provocat una pèrdua del paisatge en forma de mosaic, més heterogeni. Ara tenim un paisatge format per masses forestals joves, que al no ser gestionades han esdevingut una extensió contínua i homogènia de bosc (també en alçada). Aquesta estructura facilita que el foc corri ràpid, sense fre, i que esdevingui d’una elevadíssima intensitat, provocant GIFs. Aquests GIFs s’han de reduir donat que posen més en perill les persones, bens i els serveis ecosistèmics. Els incendis més petits són molt més fàcils de gestionar (extingir, regenerar).
- A això, se li suma l’escassa gestió forestal deguda a la manca de viabilitat econòmica que comporta. Si el bosc no es gestiona, si no es tala, les masses forestals cada cop acumulen més biomassa, més material combustible que, en cas d’incendi, crema de forma més violenta.
- El responsable d’aquesta situació és la societat en el seu conjunt i el seu model: tots en som co-responsables. No es tracta de buscar culpables a l’administració, als propietaris forestal , als habitants de les ciutats o al sector agroramader. Si els habitats del mon rural han marxat a les ciutats, és per algun motiu. Les dinàmiques són socials, no sectorials i molt menys individuals.
- Hem de ser conscients que una part molt i molt important dels recursos destinats per l’administració a la gestió forestal van destinats a la prevenció i extinció d’incendis. Això pot ser contraproduent, entre altres motius, per que una política d’extinció molt estricte, si no hi ha altres mecanismes per reduir el combustible, pot afavorir els GIFs. El que s’anomena la paradoxa del foc. Deixar cremar petits incendis pot representar com una vacuna davant del grans incendis forestals.
- El canvi climàtic esta provocant episodis climàtics extrems vents càlids i redistribució de les precipitacions que, sumats a les altes temperatures i a l’assecament de la vegetació, fan que el risc d’incendi a casa nostra sigui extrem cada cop més dies a l’any.
- El foment de les pastures, la gestió local de les vores dels cultius, de carreteres o dels entorn poblats (interfases urbà-forestal), sumat a una millora de la gestió forestal, són possibles solucions al problema. Tot i això, s’ha de ser conscient que el 80% dels boscos són de propietat privada i que, sovint, la gestió forestal no és viable econòmicament per aquestes persones.
- Una planificació conjunta del territori i una la valorització dels productes forestals podrien ser una eina més per solucionar el problema en determinats llocs.
- Tot i això, aquest tipus d’incendi proliferaran arreu del territori. És per això que Catalunya s’haurà d’adaptar i aprendre a conviure amb el foc, protegint la població, els habitatges i explotacions agroramaderes i assegurant que es protegeixen els espais naturals de més valor.
