Sense fer massa soroll i amb una mirada sempre afable. Conversant amb l’Alba Anadon Rosell una té la sensació que, malgrat les dificultats, aquesta investigadora d’heterogeni recorregut internacional s’aproxima sempre a les situacions des d’un tarannà cordial i afectuós.
També sembla que la seva trajectòria hagi sigut plàcida, si bé és evident que ha viscut de primera mà els alts i baixos d’una carrera científica amb vocació internacional. “Visc moments una mica de muntanya russa”, reconeix, “en què ho veig tot molt difícil: s’ofereixen molt poques places i hi ha persones amb currículums impressionants. La recerca m’encanta, però he arribat a la conclusió que el dia que no avanci, em dedicaré a una altra cosa. La situació és complexa i, a més, té un cost personal elevat”. Una maternitat més tardana del que li hauria agradat iniciar és el preu més evident.
"M'interessa pensar experiments, planejar projectes, proposar idees de recerca, identificar quines preguntes ens fem, què ens agradaria solucionar i com ho abordem des del treball de camp"
La recerca va ser un destí per a l’Alba Anadon Rosell ja des dels primers anys d’universitat i, per això, sempre va tenir clar que cursaria una part dels estudis a l’estranger. La raó d’aquesta atracció encara l’està esclarint. “La recerca em permet fer-me preguntes, em dona molta llibertat i, només per això, ja em sento afortunada. També m’ha permès fer molt treball de camp, que m’apassiona”. Assajar i prendre dades sobre el terreny és la seva activitat de referència, a banda de tota la tasca prèvia que implica: “m’interessa pensar experiments, planejar projectes, proposar idees de recerca… Identificar quines preguntes ens fem, què ens agradaria solucionar i com ho abordem des del treball de camp”.
“M’interessava molt el programa de llicenciatura en Biologia que teníem a la Universitat de Barcelona i per això no me’n vaig anar d’Erasmus”, explica, “i sí que vaig estudiar el màster a fora, a la Universitat de Reading”. També va optar pel programa extens de 5 anys enlloc del de 4, per tenir més temps per estudiar i aprofundir. La Botànica i l’Ecologia eren els seus referents i la recerca li era molt familiar, perquè la seva mare ha sigut professora de la Universitat de Barcelona i el seu pare ha treballat al CSIC.
Estudiar sistemes petits
Els matollars d’alta muntanya han centrat fins ara la seva recerca, un àmbit que reconeix que és poc habitual i que li ha permès investigar amb molta autonomia. S’incorpora al CREAF l’abril de 2021 en plena pandèmia per Covid19, per integrar-se a l’equip de l’investigador Jordi Martínez-Vilalta gràcies a una beca Juan de la Cierva i, poc a poc, es comença a introduir també en projectes vinculats a boscos.
"En Josep M. Ninot Sugranyes em va proposar col·laborar en un projecte amb Vaccinium myrtillus (nabiu) a la Vall d’Aran i aquí va començar tot"
L’interès en les plantes subarbustives sorgeix arran de la seva col·laboració amb Josep M. Ninot Sugranyes, a qui va mostrar el seu interès en col·laborar quan li donava classes a la Universitat de Barcelona. “Em va proposar un projecte amb Vaccinium myrtillus (nabiu) a la Vall d’Aran i aquí va començar tot”, recorda entre divertida i melancòlica.
“Sovint em demano per què m’agraden tant les plantes subarbustives i he arribat a la conclusió que em permeten delimitar la zona d’estudi: com que són petites, puc estudiar les parts aèries, les subterrànies… i jugar més que amb d’altres sistemes, que requereixen molt finançament i infraestructura per assolir determinats resultats”. La seva singularitat també és un punt a favor: “m’atrau que són sistemes poc estudiants al sud d’Europa, cosa que no passa per exemple al nord del continent amb la tundra i les comunitats arbustives. Són molt importants sobretot a l’alta muntanya on, amb el progressiu abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, han anat guanyat terreny i esdevenint clau per als ecosistemes i per entendre els processos que s’hi produeixen”.
“Les espècies subarbustives són sistemes poc estudiants al sud d’Europa, cosa que no passa al nord amb la tundra i les comunitats arbustives. Són clau sobretot a l’alta muntanya, on han anat guanyat terreny i són transcendents per als ecosistemes i per entendre els processos que s’hi produeixen”
ALBA ANADON ROSELL, investigadora del CREAF.
Aquestes espècies vegetals desenvolupen tiges subterrànies i, cada vegada més, ocupen les antigues pastures. “Són plantes que abans no tenien presència als prats i ara hi poden créixer de manera progressiva, donant lloc a comunitats de matollar i, a la llarga, obrint pas al bosc. Hi ha una conseqüent pèrdua de biodiversitat quan aquesta situació homogeneïtza els ecosistemes, com a resultat de l’abandonament territorial a gran escala”.
L’impacte de la planta al sòl i la seva retroalimentació és la seva tasca actual. I també ha començat a concretar possibles noves col·laboracions en recerca, una d’elles amb l’investigador Oriol Grau al Parc Natural de l’Alt Pirineu sobre pastures abandonades colonitzades per matolls. “Fins ara m’he dedicat a estudiar la planta fisiològicament, però voldria centrar-me també en el seu impacte sobre els ecosistemes: són plantes de creixement lent, que acumulen més biomassa i tenen una fullaraca recalcitrant que costa més que es descomposi i, per tant, la incorporació de carboni i nutrients al sòl és més lenta”.
Una cursa de fons de llarg termini
Al CREAF, forma part de la comissió de post doctorands que impulsen la nova època de les CREAFTalks, la sèrie de seminaris que posen en comú el treball global de recerca en ciència ecològica, tant nostre com aliè
La seva realitat com a investigadora és resultat d’estades i projectes al Regne Unit, Suïssa, Àustria, Noruega, Suècia i Dinamarca, en una cursa de fons que viu més enllà de la recerca. “Sempre m’ha agradat implicar-me, el contacte amb les persones, conèixer els centres on estic”, explica. Per això, s’ha ofert per supervisar estudiants, per donar un cop de mà i orientar pre doctorands, per intervenir a tallers d’escriptura científica… Al CREAF, forma part de la comissió de post doctorands que impulsa la nova època de les CREAFTalks, la sèrie de seminaris que posen en comú el treball global de recerca en ciència ecològica, tant nostre com aliè.
L’avaluació, la manera de créixer i evolucionar en ciència també és un recorregut de fons. Amb la cordialitat que li és habitual i amb una clara fermesa, explica que els indicadors per avaluar la carrera científica generen un sistema pervers. “Bàsicament aboca a produir, a estar constantment patint per si s’està fent prou, si s’està produint prou i això és terrible. Explica també que “el sistema d’avaluació perpetua comportaments molt poc ètics, que a vegades afecten la salut mental de les persones”. El procediment, assegura, condemna els grups de recerca reduïts a un funcionament marginal: “des d’un grup petit no es pot col·laborar i constar com a coautora de 10 articles de companys, perquè no existeix tal quantitat de companys! I això no vol dir que ets pitjor investigadora, sinó que has seguit un altre camí”.
"Els indicadors que avaluen la carrera científica generen un sistema pervers"
La quantificació de la carrera científica a partir de número d’articles afavoreix un cercle viciós, assegura, en un clam conegut en ciència. “Hi ha professionals vàlids i molt bons científics que s’han hagut de dedicat a d’altres tasques”. El progressiu canvi de les mètriques de l’avaluació científica no sembla que solucioni massa les coses: “a vegades tinc la sensació que es busca una mena de súper herois capaços de fer-se càrrec d’activitats múltiples. No n’hi ha prou amb fer una bona recerca i gestionar un equip, per exemple?”.
Un abans i un després
"La Melissa Dawes, la meva supervisora a Suècia, potser va ser la meva primer referent dona, de qui vaig aprendre moltíssim"
Haver-se topat amb Josep M. Ninot Sugranyes, el seu coordinador de tesi, és un abans i un després a la carrera de l’Alba Anadon Rosell. “Sempre dic que he tingut la sort de tenir un supervisor de tesi que és molt humà. Més enllà de la ciència, és essencial que algú t’escolti, que et recolzi amb temes acadèmics, a qui pots trucar a la porta i que supervisi la teva tasca per gust”. I aquest és el seu director de tesi i també la cosupervisora, la Sara Palacio Blasco. I també responen a aquest caràcter Ellen Dorrepaal –la seva supervisora a Suècia– i Melissa Dawes, de qui va dependre directament a Suïssa. “La Melissa Dawes potser va ser la meva primer referent dona, de qui vaig aprendre moltíssim”.
S’acomiada explicant que la dansa té una presència important al seu temps lliure des de petita, i que durant la seva estada postdoctoral a Alemanya va assistir a classes de ballet clàssic i dansa contemporània. “Ho he provat tot: clàssic, teatre musical, claqué, dansa moderna i contemporània”. La seva mestra actual és massa acrobàtica pel seu estat de gestació… “ho dono tot a classe i em fa una mica de por passar-me ara”. Sens dubte, la maternitat també marcarà un abans i un després.
Aquesta acció és part del Severo Ochoa “ULandscape” finançat l’any 2019 per l’Agència Estatal d’Investigació del Ministeri de Ciència i Innovació espanyol per donar suport als Centres de Recerca d’Excel·lència.
